La premsa és meva

24 febrer 2011

Mentre ragi la mamella…

Filed under: Esport, Televisió — paugfuster @ 17:07

Que el president del Barça no sàpiga expressar-se en públic és greu. I més quan se suposa que és un professional del màrqueting amb tot el que això suposa de contingut comunicatiu. Per això no es prodiga als mitjans, i evita tant com pot haver de parlar en públic. Després de 8 mesos de mandat, però, potser calia concedir una entrevista. Quins nervis, quina por. A veure si ara l’espifiaré, deuria pensar. La solució? Anem a TV3 i que ens facin un bon massatge.

Perquè no té un altre nom el que es va veure ahir a l’Efectivament que condueix Lluís Canut. Com a mínim una entrevista (el que ens havien venut) no ho va ser. Ni una sola pregunta posava en qüestió el president del Barça. Ni una. Passem de puntetes pel tema de l’Assemblea i el de Qatar, ens entretenim comentant quatre banalitats i ja ho tenim. Cap referència a la presència de Boixos Nois al Camp Nou, ni a què ha passat amb la promesa de vendre la seva empresa ni sobre l’acusació de corrupció al Brasil. Ah bé, sí, pactem amb antel•lació una pregunta d’un espectador sobre l’incompliment de la promesa dels horaris familiars als partits per preparar una resposta tan falsa com estudiada i ja està, massatge amb final feliç.

Si ja de per si desanima força estudiar la carrera de Periodisme, exemples com aquest encara entristeixen més. Que un periodista de la trajectòria de Lluís Canut (que un servidor recorda gratament de ben petit narrant futbol i bàsquet) es dediqui a ensabonar el president del Barça és lamentable. Pensava que les entrevistes servien per posar en escac l’entrevistat, treure informació, buscar dades interessants per l’espectador. Però no. I avui tots li seguirem fent la rosca al president no fos cas que se’ns enfadi i no aconseguim l’entrevista amb aquell jugador, aquell off the record de més enllà, o ens denegui el permís per regalar desodorant del Barça amb la nostra publicació. Si ja ho deia La Trinca que “mentre ragi la mamella ens faran fer fer el titella”.

PD: Menció a part mereix la secció de l’Infiltrat a l’Efectivament. Vergonya aliena és un eufemisme que queda tan curt…

PD2: Sort de Twitter i #efectivament .

12 gener 2011

La protecció dels menors en els mitjans

Filed under: Premsa, Televisió — Etiquetes: , , , — paugfuster @ 20:58

La qüestió de la presència de menors en els mitjans de comunicació i com han de ser tractats és d’allò més controvertida. Es poden argumentar moltes coses en un sentit, i moltes d’altres en un altre, i és un debat que no deixa ningú indiferent. Personalment, m’és bastant difícil posicionar-me, atrinxerar-me en una sola doctrina i lluir aquesta bandera en qualsevol circumstància. D’entrada, el que trobaria més sensat és analitzar cada situació de forma específica. És a dir, cada cop que en un mitjà de comunicació aparegui un conflicte d’aquesta mena, caldria valorar-ne els pros i els contres particulars.

Però com que l’encàrrec és realitzar una reflexió més extensa (i un sol paràgraf no crec pas que es comprengui com a reflexió extensa), procuraré endinsar-me una mica més en la qüestió que ens ocupa. Per fer-ho, en primer terme intentaré exposar els arguments d’una determinada visió. A continuació, les opinions contràries. I per acabar ho resumiré per buscar una resposta pròpia que s’acosti més al que s’espera d’un futur periodista.

A classe es va començar a debatre la qüestió partint d’una portada de La Vanguardia on apareixia un menor autista acompanyat del seu avi. De seguida van aparèixer les veus crítiques. Els arguments giraven al voltant de la malaltia del noi, que per molts requeria d’un major tacte per part de la publicació. Aquests companys demanaven que aparegués amb el rostre difuminat i sense revelar la seva identitat. Aquest tipus de postura l’anomenaré proteccionista. Els proteccionistes defensen que més val pecar d’excés de zel a l’hora del tracte que han de rebre els menors a la premsa, que haver de lamentar excessos posteriors. Així doncs, són partidaris de no mostrar cap rostre ni cap nom. El seu objectiu: que cap menor, quan sigui major d’edat, pugui veure com algú li recorda o retreu la seva presència als mitjans en edats primerenques. O encara més, que ell mateix se’n pugui penedir del que va fer o va dir. Segons aquesta tesi proteccionista, cal considerar que una persona menor d’edat no disposa de plenes capacitats de raonament per comprendre si el que fa està bé o no, i ho equiparen amb la responsabilitat penal que és completament diferent en funció de si es posseeix o no la majoria d’edat. D’aquesta manera, no permetrien publicacions com la de La Vanguardia abans esmentada, però tampoc programes aparentment simpàtics com el “No em ratllis!” (TV3, 2006-2008), o espais en programes de caire solidari com “La Marató” (TV3).

Per contra, també es va deixar sentir un corrent més obert a la presència dels menors als mitjans de comunicació. Aquesta postura l’anomenaré benpensant. Segons els benpensants, no es pot ser tan estricte a l’hora de vetar la presència dels menors en els mitjans. Al seu entendre, casos com els de La Vanguardia o La Marató reflecteixen casos reals de la societat que cal donar a conèixer. Són realitats que els mitjans de comunicació no poden amagar. Amb aquesta idea donen suport al periodisme social que pretén sensibilitzar la població perquè sigui conscient del que succeeix al seu voltant i que sovint queda amagat. Respecte a la resta de situacions on els menors poden aparèixer a la premsa, les que s’allunyen de mostrar aquesta realitat sovint oculta, i que es viuen amb un caràcter més simpàtic, la postura benpensant tampoc s’hi mostra en desacord absolut. En aquest cas el seu pensament situa la responsabilitat en els pares o tutors legals dels menors, que són en definitiva qui han de vetllar en primer terme per la seva educació. Finalment, en altres casos tractats a classe com el del nen seguidor del Feyenoord de Rotterdam que imita el gest obscè del seu pare, es mostren partidaris de la publicació de la imatge per l’exemple de mal comportament que cal corregir i que aquesta suposa.  Per tant, consideren que l’ús en positiu que es pot fer de certes imatges de menors, pesa més en la balança que el possible penediment futur de l’implicat.

El relat de l’intens debat que es va produir a classe m’ajuda a intentar esbrinar quina és la meva posició en aquest tema. D’entrada, no coincideixo plenament ni amb la postura proteccionista ni amb la benpensant. Tanmateix, si és necessari decantar-se per alguna d’ambdues, ho faria per la segona. Crec que la protecció dels menors és un deure que tenen els mitjans de comunicació entès com la voluntat d’evitar que pateixin perjudicis per aquesta presència. Per tant, caldrà valorar profundament en cada cas si l’aparició del menor a la premsa pot comportar-li problemes greus. Emperò, també estic d’acord que certes imatges com la del petit aficionat futbolístic holandès són necessàries per afrontar certs debats, com el de la violència en el futbol en aquest cas. I que aquesta necessitat és preponderant al fet que aquest nen pugui sentir-se avergonyit d’aquesta imatge d’aquí a uns quants anys. Sobre els casos de La Vanguardia o La Marató, no tinc cap dubte que sempre és positiu mostrar-los amb dues condicions sine qua non: l’autorització dels pares, i fer-ho amb tota la cura i respecte exigible. Així doncs, sembla que m’allunyo de les tesis paternalistes dels proteccionistes. Però només ho sembla. Hi ha certs casos on sí que trobo necessari adoptar una posició proteccionista i vetllar per una protecció efectiva dels menors. És el cas de programes com el ja esmentat “No em ratllis!” o el més recent “Oik mentns?” (TV3, 2009). Al meu modest parer, aquest tipus de programes són innecessaris perquè no aporten cap valor positiu real a la societat i sí que poden perjudicar la imatge dels menors. Per descomptat que la responsabilitat màxima és dels pares que permeten que els seus fills s’arrisquin a fer el ridícul (i sovint deixar-los també a ells en evidència) a la televisió. Però els mitjans de comunicació han de ser prou responsables per no acollir ni fomentar la mala praxis d’algunes persones majors d’edat que ben sovint tenen una capacitat de raonament inferior a la d’alguns menors.

En definitiva, crec que em puc considerar un benpensant amb matisos. O un proteccionista molt poc protector o… bé, potser m’he fet un embolic amb tantes etiquetes. La veritable qüestió aquí és aconseguir que les poques persones d’aquesta societat que gaudeixen d’un bé tan escàs com el sentit comú, l’utilitzin. És així de senzill, o més ben dit, de complicat.

Text realitzat per encàrrec de l’assignatura “Deontologia i Anàlisi de l’Actualitat” del segon curs del 2n cicle de la Llicenciatura en Periodisme UPF

28 Mai 2010

Disculpin les molèsties

Filed under: Televisió — paugfuster @ 12:44

Un dijous més TV3 va emetre ahir “Disculpin les molèsties”. I un cop més me’l vaig perdre. Una autèntica llàstima perquè sembla molt interessant per a l’anàlisi dels mitjans de comunicació (especialment la televisió), i per a la reflexió al voltant dels seus efectes. Aquesta entrada, doncs, tan sols té un motiu: lamentar haver-me perdut aquesta proposta de la televisió catalana, interessant com ens té acostumats el departament de Nous Formats.

Als creadors de “Disculpin les molèsties”, doncs això, que disculpin les molèsties. M’hagués agradat poder-lo veure.

20 Mai 2010

Al servei de l’empresa?

Filed under: Televisió — paugfuster @ 19:17

8TV ha sorprès els últims dies anunciant un nou programa de televisió, “Veu i vot”, que tractarà les eleccions a la presidència del FC Barcelona de la mà de Joan Maria Pou, Raül Llimós i Jordi Costa. És divertit observar que on més ressò s’ha fet de l’estrena és a La Vanguardia i Mundo Deportivo, tots dos també del Grup Godó (visca l’autoreferència!). I deia que ha sorprès perquè es tracta d’un canal on el format “programa” és bastant absent. De fet, segons la seva pàgina web, amb aquesta estrena ja en tenen dos. L’altre és el magnífic “Arucitys”, del qual haurem de fer una entrada a part algun dia.

D’on surt “Veu i vot”? Doncs d’intentar traslladar l’èxit que tenen a la ràdio els seus conductors (RAC1: Tu diràs, Primer Toc, El Barça juga a RAC1) a una televisió que malgrat autoanomenar-se “la privada de Catalunya”, el cert és que es troba bastant ignorada. El Grup Godó, propietari dels dos mitjans, pot intentar buscar per aquí una mica de quota de pantalla. No podem obviar que l’èxit de RAC1 és inversament proporcional al seguiment de 8TV. Seria interessant conèixer d’on ve la idea original del programa, si dels periodistes o del mateix grup de comunicació que els convida a posar-se al seu servei.

Aquest programa, però, també ens permetrà veure com es mouen en format televisiu uns periodistes eminentment de ràdio. Serà interessant comprovar com se’n surten, sobretot Llimós i Costa, ja que Joan Maria Pou ja ha demostrat que la tele no li va gran a “El Club” (TV3) i anteriorment a “Drim Tim Tin” (Canal Barça). Ho seguirem i en parlarem a “La premsa és meva”. De moment, donem un vot de confiança a “Veu i vot” (i valgui el rodolí i la redundància).

Us deixo l’espot promocional.

12 Mai 2010

La dignitat periodística

Filed under: Premsa, Televisió — paugfuster @ 23:13

Un cop comprovat que s’aprenen poques coses cursant la carrera de Periodisme en comparació amb l’exagerada dedicació que comporta, un dels al·licients que queden és el de poder debatre temes d’interès amb els companys. Com que la joventut és atrevida campen les tesis que defensen l’ideal d’un periodisme lliure, objectiu, digne i compromès. Vaja, que és senzill escoltar com es repeteixen tòpics i clixés preestablerts, i es cau en la posició fàcil de banalitzar certs àmbits del periodisme deixant-los en un segon nivell, o fins i tot negant que siguin periodisme. Dos exemples clars de periodisme defenestrat: l’esportiu i el del cor.

Tot això em venia al cap quan un dia d’aquests, comentant la tornada de “Casal Rock” a la graella de TV3, el gran Rubén Cabús va gosar dir que “veure Sálvame és més digne que veure Casal Rock”. En acabar la frase es va fer el silenci. Sacrilegi. Heretgia. Com gosa dir una cosa així. Perquè, esclar, “Sálvame” és brossa televisiva i “Casal Rock” és un espai bonic, tendre i encoixinat on la gent gran gaudeix descobrint experiències impensables a la seva edat. Doncs bé, he de dir que estic d’acord amb en Rubén, i ho estic perquè comprenc el significat de les seves paraules (o això crec, sinó és així prego que em corregeixi).

El que suposo que en Rubén vol dir és que “Casal Rock” el que provoca realment és llàstima per veure com es juga amb gent d’edat avançada i se’ls deixa fer el ridícul en prime time. Com deia en David Asparó, “què serà el següent? Un reality de nens fent mitja?”. Per contra, “Sálvame” agradarà més o menys el seu contingut, però és una fórmula televisiva innovadora que ha trencat motlles i suposa un punt d’inflexió per la televisió del futur. És probable fins i tot que en el futur es recordi la tasca de Jorge Javier Vázquez com un referent de la nova manera d’entretenir l’espectador.

Resumint, sóc dels que defensa que cal anar més enllà a l’hora de valorar les diferents vessants del periodisme. La premsa del cor no m’interessa ni gens ni mica, però tampoc estic d’acord en el seu desprestigi sistemàtic. Al capdavall, també busquen històries i les expliquen i relaten. Segurament ho fan sobre temes menys transcendentals que d’altres, però no per això menys dignes.

30 Abril 2010

La “Veu” ja té cara

Filed under: Ràdio, Televisió — paugfuster @ 13:24

A les aules de Periodisme sovint es parla del concepte “Star System del Periodisme Català”. Aquest vol fer referència a tots aquells professionals que s’han fet un nom i consten en l’imaginari col·lectiu del país. Joaquim Maria Puyal, Josep Cuní, Antoni Bassas, Jordi Basté… la llista podria augmentar, però avui vull parlar del que per mi, és l’últim nom a entrar en aquest club selecte: Òscar Dalmau.

I ho vull fer perquè d’un temps ençà se li acumula la feina. Per això crec que ja ha entrat en aquest star system, tot i que potser alguns pensaran que està de moda i prou. El cas és que tot i portar temps treballant (un servidor el descobrí en el “Problemes Domèstics” de Manel Fuentes (RAC 1 2000-2004)), s’havia amagat prou bé darrere la seva peculiar veu, que amenitzava i de quina manera els divertits “Caçadors de bolets” (TV3). Ara bé, durant la present temporada s’ha destapat.

Sense anar més lluny va presentar amb Lídia Heredia i Roger de Gràcia la gala “Nit 10”, que engegava la present temporada de la televisió pública del país. A “Caçadors de bolets” va deixar d’amagar-se i començà a treure esporàdicament el cap per pantalla. I és més, li han posat programa propi: “El Gran Dictat”. Amb el seu aspecte singular, de cabells llargs, barba espessa i maxiulleres; i una ironia fina que enganxa l’espectador, ha aconseguit fer atractiu un programa sobre ortografia catalana. Qui ho havia de dir!

Se’l veu còmode en el format del concurs, que s’ha consolidat els vespres dels caps de setmana. Un programa enginyós, divertit, útil i que deu molt al savoir faire del seu presentador. Un Òscar Dalmau que també ens fa riure els migdies amb el seu inseparable Òscar Andreu (“La Competència”, RAC 1), on interactuen a la perfecció per conduir un programa radiofònic hilarant on les rialles estan garantides. Per si això fos poc, també és guionista de “Polònia” i “Crackòvia” (TV3),  i se’l pot llegir de tant en tant a l’AVUI. D’on treu el temps per arribar amb qualitat a tot arreu és una incògnita, però s’agraeix el seu segell en totes aquestes propostes televisives i radiofòniques. Llarga vida a Òscar Dalmau!

27 Abril 2010

Desmuntant oxímorons

Filed under: Televisió — paugfuster @ 23:20

Canal + té una joia per al periodisme i per a l’esport. Parlo d’Informe Robinson, programa exquisit de reportatges en profunditat sobre el món de l’esport. Sota la direcció del mític Michael Robinson, ofereixen a l’espectador tres reportatges, de més o menys un quart d’hora de durada cadascun. La temàtica és diversa, però sempre hi ha un punt comú: transportar l’espectador a l’interior dels personatges. Es va més enllà de la façana, s’endinsa i s’amara de l’ànima dels protagonistes. És un programa magnífic que els Premis Ondas 2009 van guardonar de forma merescuda com el millor programa d’actualitat.

Ahir, però, van completar un dels seus programes més rodons. Durant una mica més de tres quarts d’hora, vam poder sentir-nos partíceps del patiment d’un equip històric del bàsquet femení per sobreviure, el Canoe madrileny. Per una estona vam ser entrenadors de l’Athletic Club de Bilbao a través del seguiment de la tasca de Joaquín Caparrós al capdavant dels lleons. I com a colofó, un treball acurat sobre la peculiar història del porter del FC Barcelona, Víctor Valdés.

Robinson i el seu equip demostren que es pot fer bon periodisme, periodisme de qualitat i relacionat amb l’esport. N’hi ha que creuen que el terme “periodisme esportiu” és un oxímoron. Haurien de veure Informe Robinson per comprovar que, com en qualsevol altre àmbit, si les coses es fan bé, tenen sentit i valen la pena. Els reportatges estan ben estructurats, amb una narració precisa i adequada, que sap aturar-se en el moment oportú per respirar millor. Les imatges estan ben treballades, i àdhuc la música concorda amb tot plegat. Sens dubte, un treball d’orfebreria televisiva.

La seva emissió, però, és dispersa, sense una data fixa més enllà d’un programa al mes aproximadament. Això no suposa un problema amb les múltiples redifusions que ofereix la plataforma Digital +, a més a més de la possibilitat de veure’l a través d’Internet. Segurament, aquesta és una de les claus de la seva qualitat, no restar lligats a una data i poder perfilar al màxim cada detall, cada imatge, cada frase. Sigui com sigui, val la pena estar atent a cada nova entrega per gaudir de l’esport en estat pur, que ja em perdonaran, però és el millor dels espectacles que ha creat la humanitat.

14 Abril 2010

L’obstinació del brau

Filed under: Televisió — paugfuster @ 9:14

Recollint el testimoni del darrer article, avui em venia de gust parlar sobre aquest canal de televisió que tants comentaris genera: Intereconomía. La cadena privada sorgida de la compra d’Expansión TV per part del grup de comunicació homònim, és segurament un dels canals més beneficiats per l’apagada analògica i l’arribada de la TDT, fet que li ha permès endinsar-se al llarg del territori espanyol. S’autodefineix amb una ideologia humanista d’arrel cristiana i sense lligams amb organitzacions polítiques o religioses. Tanmateix, si algú veu de tant en tant la seva programació li costarà estar-hi d’acord.

Noms originals. Però abans de criticar cal reconèixer que en línies generals la programació que ofereixen és atractiva pel seu públic potencial. Molta tertúlia, comentaris i opinions. A més a més, els noms dels programes són realment originals. El meu favorit és Dando caña on uns quants tertulians es reuneixen en una mena de barra de bar i van “repartint llenya” mentre efectivament se serveixen una canya de cervesa. La mateixa fórmula (sense cervesa) serveix per a El gato al agua, on els espectadors voten quin és el millor tertulià del dia que al final del programa s’emporta el gat a l’aigua en forma d’estatueta de gat en una banyera. Però tampoc podem oblidar programes de caire similar com Otro gallo cantaría, Más se perdió en Cuba o Alguien tenía que decirlo. Tot plegat afavoreix una imatge simpàtica i original que pot enganxar un tipus molt determinat d’espectador.

Seguint la línia. I és que Intereconomía és un plaer per aquell espectador nacionalista espanyol, de dretes antisocialista i catòlic. Tota la programació segueix la mateixa línia, fins i tot els informatius, que tracten amb cura i entre cotons el Partit Popular mentre critiquen al límit el PSOE. Entre programa i programa, anuncis-denúncia en contra de l’avortament. I perquè no falti el toc d’humor, una mena de Polònia anomenat Los Clones. Intereconomía s’ha convertit, segurament a voluntat, en la televisió oficial del conservadorisme espanyol més reaccionari, i ho ha fet bé. Amb recursos força limitats han aconseguits fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu, de tal manera que ni que sigui a través dels programes de zàpping, tothom coneix la cadena.

Futur. Però anirà a més o s’acabarà desfent com el sucre del tallat? Caldrà seguir-ho, però al meu modest entendre els fonaments són prou sòlids per consolidar-se en una posició menor però prou important. Els fitxatges de personatges televisius conegudíssims, tot i que en franca davallada, com Manuel Torreiglesias (+Vivir) o Bertín Osborne (Bertiniños), els han de servir per atreure encara més un nínxol de mercat desencantat de les grans televisions. I pels que no quedem enquadrats en el nacionalisme catòlic espanyol, Intereconomía sempre podrà ser un divertimentto.

11 Abril 2010

De clàssics i maratons

Filed under: Televisió — paugfuster @ 14:59

Ahir a la nit es va jugar al Santiago Bernabéu el partit més important de la lliga de futbol. Com és sabut, el FC Barcelona va derrotar amb solvència el Reial Madrid, però no som aquí per parlar estrictament de futbol, sinó de com els mitjans de comunicació afronten un esdeveniment com aquest. Algun altre dia tindrem temps per parlar sobre diaris esportius, però avui ens centrarem en la televisió.

Com cada vegada que Barça i Madrid s’enfronten, els mitjans no deixen de repetir que es tracta del partit del segle (o fins i tot del mil·leni!). No importen classificacions ni que hagin jugat fa tres mesos o ho hagin de fer al cap de cinc setmanes. Les hores dedicades al partit del segle són moltes, i no sempre ben invertides.

El partit va ser emès per TV3 (a banda de La Sexta). Aquest fet va provocar que el matx encara fos més important segons la televisió catalana. És el que es coneix com el factor noticiós de l’autoreferència, o prestar més atenció als esdeveniments dels quals tens els drets (ja parlarem algun dia sobre això en el seu cas paradigmàtic: la Fórmula 1). El cobriment que se’n va fer per part de La nostra no va escatimar en recursos. Dies i dies parlant-ne mentre cada quatre paraules es recordava als espectadors que el partit es veuria per TV3. Gran desplegament de periodistes a Madrid i la programació del segon canal, el 33, dedicada en exclusiva a l’encontre la tarda de dissabte.

TV3 aposta fort pel Barça perquè sap que és rendible, i més encara quan guanya i van bé les coses. La victòria d’ahir per 0-2 va permetre realitzar un especial de “El vestidor” que de ben segur s’hagués vist reduït si el resultat hagués estat diferent. Si a tot això hi suma poder oferir-ne els partits, és natural que hi dediquin tants esforços. Si la temporada passada TV3 va dedicar tantes hores al Barça, què pot fer aquesta si a sobre pot oferir la final de la Champions des del Bernabéu?

Marató 24 hores. Cas apart és el del fenomen televisiu del moment pel que fa a programes sobre futbol: “Punto Pelota” a Intereconomía. La tertúlia que dirigeix Josep Pedrerol ha arribat al zènit en la prèvia del clàssic, oferint una marató de 24 hores d’emissió en directe, només amb l’aturada de les dues hores del partit. Durant totes aquestes hores hem pogut assistir a una fórmula televisiva que basa el seu èxit en portar la tertúlia del bar al plató. No hi ha anàlisi exhaustiva, no hi ha arguments, i pràcticament no hi ha ni informació. Periodistes, entrenadors i exjugadors embogits defensant a crits l’equip del seu cor. Preocupant pels qui volen defensar el periodisme autèntic. De gran interès pels estudiosos de la comunicació. Sigui com sigui, veure en directe com prenen la pressió al presentador amb cara d’estar a punt de desmaiar-se, o observar com Tomás Roncero (AS) acaba el càtering sencer del programa sense deixar de parlar davant de càmera, no té preu.

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.