La protecció dels menors en els mitjans

La qüestió de la presència de menors en els mitjans de comunicació i com han de ser tractats és d’allò més controvertida. Es poden argumentar moltes coses en un sentit, i moltes d’altres en un altre, i és un debat que no deixa ningú indiferent. Personalment, m’és bastant difícil posicionar-me, atrinxerar-me en una sola doctrina i lluir aquesta bandera en qualsevol circumstància. D’entrada, el que trobaria més sensat és analitzar cada situació de forma específica. És a dir, cada cop que en un mitjà de comunicació aparegui un conflicte d’aquesta mena, caldria valorar-ne els pros i els contres particulars.

Però com que l’encàrrec és realitzar una reflexió més extensa (i un sol paràgraf no crec pas que es comprengui com a reflexió extensa), procuraré endinsar-me una mica més en la qüestió que ens ocupa. Per fer-ho, en primer terme intentaré exposar els arguments d’una determinada visió. A continuació, les opinions contràries. I per acabar ho resumiré per buscar una resposta pròpia que s’acosti més al que s’espera d’un futur periodista.

A classe es va començar a debatre la qüestió partint d’una portada de La Vanguardia on apareixia un menor autista acompanyat del seu avi. De seguida van aparèixer les veus crítiques. Els arguments giraven al voltant de la malaltia del noi, que per molts requeria d’un major tacte per part de la publicació. Aquests companys demanaven que aparegués amb el rostre difuminat i sense revelar la seva identitat. Aquest tipus de postura l’anomenaré proteccionista. Els proteccionistes defensen que més val pecar d’excés de zel a l’hora del tracte que han de rebre els menors a la premsa, que haver de lamentar excessos posteriors. Així doncs, són partidaris de no mostrar cap rostre ni cap nom. El seu objectiu: que cap menor, quan sigui major d’edat, pugui veure com algú li recorda o retreu la seva presència als mitjans en edats primerenques. O encara més, que ell mateix se’n pugui penedir del que va fer o va dir. Segons aquesta tesi proteccionista, cal considerar que una persona menor d’edat no disposa de plenes capacitats de raonament per comprendre si el que fa està bé o no, i ho equiparen amb la responsabilitat penal que és completament diferent en funció de si es posseeix o no la majoria d’edat. D’aquesta manera, no permetrien publicacions com la de La Vanguardia abans esmentada, però tampoc programes aparentment simpàtics com el “No em ratllis!” (TV3, 2006-2008), o espais en programes de caire solidari com “La Marató” (TV3).

Per contra, també es va deixar sentir un corrent més obert a la presència dels menors als mitjans de comunicació. Aquesta postura l’anomenaré benpensant. Segons els benpensants, no es pot ser tan estricte a l’hora de vetar la presència dels menors en els mitjans. Al seu entendre, casos com els de La Vanguardia o La Marató reflecteixen casos reals de la societat que cal donar a conèixer. Són realitats que els mitjans de comunicació no poden amagar. Amb aquesta idea donen suport al periodisme social que pretén sensibilitzar la població perquè sigui conscient del que succeeix al seu voltant i que sovint queda amagat. Respecte a la resta de situacions on els menors poden aparèixer a la premsa, les que s’allunyen de mostrar aquesta realitat sovint oculta, i que es viuen amb un caràcter més simpàtic, la postura benpensant tampoc s’hi mostra en desacord absolut. En aquest cas el seu pensament situa la responsabilitat en els pares o tutors legals dels menors, que són en definitiva qui han de vetllar en primer terme per la seva educació. Finalment, en altres casos tractats a classe com el del nen seguidor del Feyenoord de Rotterdam que imita el gest obscè del seu pare, es mostren partidaris de la publicació de la imatge per l’exemple de mal comportament que cal corregir i que aquesta suposa.  Per tant, consideren que l’ús en positiu que es pot fer de certes imatges de menors, pesa més en la balança que el possible penediment futur de l’implicat.

El relat de l’intens debat que es va produir a classe m’ajuda a intentar esbrinar quina és la meva posició en aquest tema. D’entrada, no coincideixo plenament ni amb la postura proteccionista ni amb la benpensant. Tanmateix, si és necessari decantar-se per alguna d’ambdues, ho faria per la segona. Crec que la protecció dels menors és un deure que tenen els mitjans de comunicació entès com la voluntat d’evitar que pateixin perjudicis per aquesta presència. Per tant, caldrà valorar profundament en cada cas si l’aparició del menor a la premsa pot comportar-li problemes greus. Emperò, també estic d’acord que certes imatges com la del petit aficionat futbolístic holandès són necessàries per afrontar certs debats, com el de la violència en el futbol en aquest cas. I que aquesta necessitat és preponderant al fet que aquest nen pugui sentir-se avergonyit d’aquesta imatge d’aquí a uns quants anys. Sobre els casos de La Vanguardia o La Marató, no tinc cap dubte que sempre és positiu mostrar-los amb dues condicions sine qua non: l’autorització dels pares, i fer-ho amb tota la cura i respecte exigible. Així doncs, sembla que m’allunyo de les tesis paternalistes dels proteccionistes. Però només ho sembla. Hi ha certs casos on sí que trobo necessari adoptar una posició proteccionista i vetllar per una protecció efectiva dels menors. És el cas de programes com el ja esmentat “No em ratllis!” o el més recent “Oik mentns?” (TV3, 2009). Al meu modest parer, aquest tipus de programes són innecessaris perquè no aporten cap valor positiu real a la societat i sí que poden perjudicar la imatge dels menors. Per descomptat que la responsabilitat màxima és dels pares que permeten que els seus fills s’arrisquin a fer el ridícul (i sovint deixar-los també a ells en evidència) a la televisió. Però els mitjans de comunicació han de ser prou responsables per no acollir ni fomentar la mala praxis d’algunes persones majors d’edat que ben sovint tenen una capacitat de raonament inferior a la d’alguns menors.

En definitiva, crec que em puc considerar un benpensant amb matisos. O un proteccionista molt poc protector o… bé, potser m’he fet un embolic amb tantes etiquetes. La veritable qüestió aquí és aconseguir que les poques persones d’aquesta societat que gaudeixen d’un bé tan escàs com el sentit comú, l’utilitzin. És així de senzill, o més ben dit, de complicat.

Text realitzat per encàrrec de l’assignatura “Deontologia i Anàlisi de l’Actualitat” del segon curs del 2n cicle de la Llicenciatura en Periodisme UPF

Bombona d’oxigen

Aquest trimestre s’està fent molt llarg i pesat. Hi ha massa coses a fer i poc temps per dedicar-hi. El pessimisme pel futur que ens espera s’apodera de tots nosaltres, però com que el professor Carles Pont ens ha prohibit pensar en si trobarem feina o no, deixarem aquesta qüestió de banda.

El fet és que m’he decidit a escriure a causa de certes reflexions personals sorgides després de la classe de Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat d’ahir i, sobretot, de la visita d’aquesta tarda a la redacció d’El Periódico per entrevistar Marcos López per un treball de Taller d’Internet.

A Seminari vam estar parlant sobre la taula rodona oferta per experts fotoperiodistes. Més ben dit, van estar parlant. Jo no vaig intervenir-hi, perquè sentint-ho molt, a mi em va avorrir tot el que explicaven. Tinc un gran respecte per la seva tasca cobrint informativament tragèdies bèl·liques arreu del món. Valoro moltíssim la seva valentia i crec que fan una gran aportació no només periodística sinó també humana. Però els seus debats, les seves batalletes i les seves discussions, per norma general, no em desperten gaire interès. I no ho fan perquè no m’atreu ni gens ni mica treballar periodísticament en aquest tipus de qüestions. Sí, ja sé que això no es pot dir, que deu ser que no tinc fusta de periodista i que em falta vocació. Mea culpa, mea culpa, mea culpa.

I quan ja transitava cap a l’abisme, quan em veia abandonant els estudis de Periodisme, oblidant per sempre piràmides invertides, espirals del silenci o interaccionismes simbòlics (ah no, que això últim no he arribat a saber-ho mai), va i aquesta tarda aterro a la redacció d’El Periódico amb el gran Daniel Aguilà. Ens trobem amb Marcos López, ens ensenya la redacció, ens presenta el cap de la secció d’esports i ens concedeix una entrevista que ens ha deixat fascinats i marxant d’allà encisats i somrient com dos babaus. En uns quants minuts ens ha confirmat el que pensàvem: el periodisme esportiu ens apassiona. N’hi ha que diran que és un oxímoron, que no és tan digne com Internacional o Política. Però no és veritat. Es pot fer a través de l’esport periodisme seriós, vocacional, íntegre. Sembla difícil llegint el que explica Enric Rodon, però exemples com el que ens ha ofert avui en Marcos López ens donen esperança. És una bombona d’oxigen.

PD: I que consti que voler dedicar-se al periodisme esportiu no vol dir que no et pugui interessar la política o la història, com queda palès en el nostre cas (i el nostre historial acadèmic).

El 9 i l’art de titular

Alguns potser diran que visc dins d’un oxímoron, però cada matí m’agrada repassar les portades dels diaris esportius. Marca, As, Mundo Deportivo i Sport no em sorprenen mai. Porten tants anys fent el mateix i d’una forma tan tòpica que poques vegades publiquen una portada que cridi l’atenció més enllà d’alguna barbaritat que puguin dir. Per contra, El 9 Esportiu m’il·lusiona cada matí per la capacitat de trobar un titular interessant, però sobretot treballat. Per tasques com les d’El 9 és pel que m’apassiona el periodisme esportiu.

El gènere ens té acostumats a caure en tòpics fàcils i recurrents. El mèrit d’El 9, doncs, és trobar la fórmula que permet l’originalitat en cada titular. I a més a més, en llengua catalana. És habitual trobar frases fetes, jocs de paraules de bon nivell i mots que no són freqüents en el periodisme esportiu en els seus titulars. Exemples? Posem-ne alguns escollits a l’atzar. Bé, a l’atzar no. Escollits a consciència. Són els dels partits de futbol de 2a Divisió B. Mentre els altres dos diaris catalans amb prou feines se’n fan ressò, des d’El 9 cada dilluns podem trobar una crònica prou àmplia de cadascun dels partits dels equips catalans, fet que suma encara més mèrit en la seva feina. Però anàvem pels titulars. El 22 de març, després de l’empat a 2 entre Espanyol B i Badalona titulaven “Tres minuts canvien els rostres de dos equips”. Una setmana més tard, i després que el filial perico aconseguís treure un punt del Miniestadi, el titular era “Un derbi insuls i sense suc”. No vull avorrir, però posarem algun exemple més, en aquest cas del 19 d’abril, on “El filial desendolla el Lleida” (per la victòria 2-0 del Barcelona Atlètic sobre els de la Terra Ferma) i “El Badalona surt airós de tota crema” després que els escapulats es desfessin del Terrassa també per 2-0. I la cirereta del pastís. “Ja el toquen amb els dits” era el titular de la victòria del Sant Andreu per 1-0 sobre el filial de l’Espanyol que gairebé els garantia ser campions.

M’agrada que El 9 Esportiu presti atenció al futbol modest, com ha quedat clar, però especialment em satisfà que ho faci amb qualitat. S’agraeix que els seus periodistes vagin més enllà, no es quedin amb el titular fàcil i sempre facin un gir més a la rosca. La seva aportació en aquest aspecte és vital per a un gènere que pateix el descrèdit de la professió. Un descrèdit que alguns es guanyen a pols i que d’altres, com veiem, lluiten per desfer.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per acabar, un parell de portades. La d’avui sobre les declaracions de Cesc Fàbregas assegurant que només deixaria l’Arsenal per jugar al Barça. Mentre la competència en castellà es limita a reproduir les paraules literals, El 9 amb dues paraules i una coma ho resol a la perfecció. I perquè no sigui dit que només els alabo, la de dilluns passat que no em va acabar de convèncer. Titular “NYBA” per la victòria del Regal FC Barcelona a l’Eurolliga contrarrestant l’habitual “ÑBA” dels diaris espanyols està una mica agafat pels pèls. Sigui com sigui, també cal dir que s’agraeix l’esforç imaginatiu més enllà de l’original “Campeones” de Mundo Deportivo i Sport.

La dignitat periodística

Un cop comprovat que s’aprenen poques coses cursant la carrera de Periodisme en comparació amb l’exagerada dedicació que comporta, un dels al·licients que queden és el de poder debatre temes d’interès amb els companys. Com que la joventut és atrevida campen les tesis que defensen l’ideal d’un periodisme lliure, objectiu, digne i compromès. Vaja, que és senzill escoltar com es repeteixen tòpics i clixés preestablerts, i es cau en la posició fàcil de banalitzar certs àmbits del periodisme deixant-los en un segon nivell, o fins i tot negant que siguin periodisme. Dos exemples clars de periodisme defenestrat: l’esportiu i el del cor.

Tot això em venia al cap quan un dia d’aquests, comentant la tornada de “Casal Rock” a la graella de TV3, el gran Rubén Cabús va gosar dir que “veure Sálvame és més digne que veure Casal Rock”. En acabar la frase es va fer el silenci. Sacrilegi. Heretgia. Com gosa dir una cosa així. Perquè, esclar, “Sálvame” és brossa televisiva i “Casal Rock” és un espai bonic, tendre i encoixinat on la gent gran gaudeix descobrint experiències impensables a la seva edat. Doncs bé, he de dir que estic d’acord amb en Rubén, i ho estic perquè comprenc el significat de les seves paraules (o això crec, sinó és així prego que em corregeixi).

El que suposo que en Rubén vol dir és que “Casal Rock” el que provoca realment és llàstima per veure com es juga amb gent d’edat avançada i se’ls deixa fer el ridícul en prime time. Com deia en David Asparó, “què serà el següent? Un reality de nens fent mitja?”. Per contra, “Sálvame” agradarà més o menys el seu contingut, però és una fórmula televisiva innovadora que ha trencat motlles i suposa un punt d’inflexió per la televisió del futur. És probable fins i tot que en el futur es recordi la tasca de Jorge Javier Vázquez com un referent de la nova manera d’entretenir l’espectador.

Resumint, sóc dels que defensa que cal anar més enllà a l’hora de valorar les diferents vessants del periodisme. La premsa del cor no m’interessa ni gens ni mica, però tampoc estic d’acord en el seu desprestigi sistemàtic. Al capdavall, també busquen històries i les expliquen i relaten. Segurament ho fan sobre temes menys transcendentals que d’altres, però no per això menys dignes.

Hi ha hagut triplet o no?

Avui a classe el professor Carles Pont ens ha obsequiat amb una interessant mostra de portades de diaris esportius del maig del 2006, quan el FC Barcelona va guanyar la seva segona Lliga de Campions. Ho ha fet per mostrar-nos com es polititza l’esport des dels mitjans de comunicació, i com els que més critiquen aquesta associació són els que més la practiquen. Això m’ha fet pensar en un exemple d’avui mateix sobre els resultats del Gran Premi d’Espanya de Motociclisme celebrat a Jerez.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com espero que es pugui apreciar en les portades de tots aquests diaris catalans (dic que ho espero perquè la meva habilitat per la informàtica escasseja de forma alarmant i potser no me’n surto), no tots valoren de la mateixa manera les victòries de Pol Espargaró, Toni Elias i Jorge Lorenzo en les tres distintes cilindrades. Parafrasejant Astèrix, tots els diaris parlen de triplet. Tots? No, hi ha un petit poble que es diu El 9 Esportiu que resisteix i resisteix. No s’exalten amb el “triplet espanyol”, sinó que lamenten que “Lorenzo impedeix el triplet”.

Aquest petit exercici permet corroborar la diferent visió d’un diari com El 9 Esportiu (ja sigui dins d’El Punt o dins l’Avui), de la que té La Vanguardia (i el seu germà esportiu, Mundo Deportivo) o El Periódico, malgrat que tots quatre siguin diaris catalans, fets i pensats des de Catalunya. Quan es parla de “triplet espanyol” s’assumeix la idea inequívoca d’assimilar Catalunya a Espanya. I quan El 9 Esportiu lamenta l’absència de triplet, també embolcalla l’esport de política, però en aquest cas des d’una vessant catalanista que exclou Espanya.

Però l’objectiu de tota aquesta divagació no és ni criticar els que celebren un triplet ni els que lamenten la seva absència. El que pretenc fer notar és que l’esport també és política, malgrat el que es digui. La política és una característica intrínseca de l’esport, i els mitjans tan sols ho reflecteixen, sigui quina sigui la seva bandera. O és que no és política una competició entre seleccions, per exemple? Si l’esport no estigués polititzat, no competirien països, competirien calbs contra melenuts, o solters contra casats.

L’esport i la política van de la mà, i els mitjans que ho critiquen farien bé de deixar-se de discursos falsos que només amaguen la seva por a algun canvi en l’status quo espanyol. No per res, tan sols per evitar que facin el ridícul quan crucifiquin un pobre agosarat, com ara jo, que barrejant esport i política (com ha de ser) vol veure algun dia el seu país competir internacionalment de forma oficial.

AVUI i demà de la premsa en català

S’acosta Sant Jordi i ho fa amb dues notícies destacades pel que fa a la premsa escrita. Una de bona i una de dolenta. La positiva és l’anunci que ha fet el diari Público de llançar a partir d’aquesta data tan assenyalada una versió reduïda en català del diari. La negativa és l’anunci de vaga per part dels treballadors del diari AVUI.

Oferta en català. Sempre és positiu rebre la notícia que els quioscos gaudiran de més premsa escrita en català. Es tracta d’un àmbit clarament allunyat de la realitat social, on la nostra llengua es veu infrarepresentada. És per això que cal alegrar-se del fet que un diari jove, que sorprenentment per un servidor s’ha anat fent un lloc, hagi decidit començar l’aventura del Públic. De moment tan sols es tractarà d’un quadern de 12 pàgines integrat al Público de sempre dedicat a l’actualitat política, social i cultural del nostre país. Al capdavant hi haurà un professional de renom com Josep Carles Rius. Ara bé, aquest impuls arriba després que el diari es carregués fa uns mesos un gran professional com David Miró, que dirigia la delegació de Catalunya. Potser són qüestions aïllades, però per qui escriu aquest post tot plegat pot anar de la mà. No hagués pogut el mateix David Miró dirigir el nou Públic? Seria interessant poder-ho esbrinar.

Preocupant. El pitjor del proper Sant Jordi, però, serà viure’l sense l’AVUI en el seu 34è aniversari. Quin efecte faran els pobles i ciutats de Catalunya, amb roses i llibres, però sense un AVUI amb el seu clàssic suplement especial sota el braç dels passejants? La situació del diari és cada cop més preocupant amb l’amenaça d’acomiadaments que sembla sentenciar-lo del tot. El fet que fos comprat per El Punt i que ara es desmantelli (primer va ser la secció d’Esports amb la incorporació d’El 9 Esportiu) amb tants acomiadaments convida a pensar malament. Potser El Punt pretén eliminar competència, però si realment desapareix l’AVUI el que aconseguirà serà una pèrdua irreparable pel periodisme, la cultura i la societat civil de Catalunya.

És ben cert que el sector de la premsa escrita pateix una crisi que obliga a replantejar moltes coses. Però potser val la pena intentar trobar fórmules imaginatives abans que anar a parar a la solució fàcil de tancar un diari amb tanta solera i que significa tant en la reconstrucció nacional del país després de la dictadura. Caldrà, doncs, restar atents a la situació de l’AVUI, que sens dubte seguirem d’aprop des de “La premsa és meva”.