La premsa és meva

26 Mai 2010

Indignats

Filed under: Esport, Política — paugfuster @ 10:46

El futbol català té un problema d’encaix a la lliga espanyola. La UE Sant Andreu es va quedar a un gol d’aconseguir l’ascens a 2a Divisió A. Va fer el més difícil, igualar l’eliminatòria en camp contrari, però la tanda de penals va ser cruel amb un equip que ho havia fet tot per tornar a la divisió de plata 33 anys després. El futbol espanyol, un cop més, ha estat injust amb l’equip català. El desencert de cara a porta dels quadribarrats, però sobretot els errors dels col·legiats balears i asturians, han permès que qui a hores d’ara encara celebri l’ascens sigui l’afició de Ponferrada. Tanta lluita per acabar com sempre, amb cara de ximple i un sentiment: indignació.

Els aficionats andreuencs clamen al cel després que l’únic gol dels lleonesos en l’eliminatòria es produís en evident fora de joc, mentre que a ells els anul·laren a El Toralín un gol absolutament legal que d’haver estat concedit hauria engalanat la Plaça Orfila de festejos i celebracions. Ara bé, l’únic cert és que els jugadors de Natxo González han d’aprofitar la repesca per superar dues eliminatòries que, ara sí, els portin a disputar la Liga Adelante. Les lamentacions ja no serveixen de res, i tot i l’emprenyament que ara mateix porten a sobre, segur que el pròxim cap de setmana continuaran animant els seus contra la Universidad de Las Palmas, com ha de ser.

Tampoc estan contents a L’Hospitalet, que va perdre l’ascens a 2a B a causa d’un gol del filial del Rayo Vallecano quan passaven set minuts del temps reglamentari. Els riberencs també lamenten l’actuació d’un àrbitre balear, i el futbol català viu un final de temporada més en l’estupefacció per les circumstàncies estranyes que envolten els seus equips quan han de disputar un play-off d’ascens. Es tracta d’un sistema injust, que obliga a jugar-se la feina de tota una temporada en dos o quatre partits on qualsevol detall deixa amb la mel als llavis un equip i tots els seus seguidors. I pels equips catalans ja és un costum que aquests petits detalls, casualment sempre en sentit negatiu, siguin els arbitratges. El president de la Federació Catalana, Jordi Casals, deia a TV3 que els clubs catalans acostumen a “tenir mala sort” amb els arbitratges en els play-offs. L’eufemisme pot ser encertat, però resulta molt feixuc viure cada any les mateixes experiències. Els seguidors del futbol català recordaran l’ascens que el Sant Andreu va perdre a Lugo l’any 1992 amb el famós i infame arbitratge de Japón Sevilla. Exemples, però, se’n troben cada any. La temporada passada el Sabadell va caure davant del Real Unión d’Irún amb polèmica per un “gol fantasma”.

Tothom pot entendre que l’arbitratge és una de les feines més complicades que hi ha. Prendre decisions vitals en dècimes de segon, sense la possibilitat de veure repeticions de les accions conflictives, i massa sovint amb un excés de nervis i pressió per part de jugadors, tècnics i públic. Però hi ha accions que defugen tota lògica, i quan es repeteixen de manera sistemàtica conviden a ser malpensat i a prendre mesures. D’entrada, mesures amb l’exigència arbitral als diferents comitès espanyols. Mentre que el català ofereix altes garanties, a Espanya les qualitats que fan falta per ascendir són l’amiguisme i l’art de saber fer la pilota. Els clubs catalans necessiten com el pa que mengen que el president Casals, a banda de lamentar males fortunes, exerceixi la pressió que li pertoca en el si de la Federació Espanyola. Tot i que, ben mirat, qui té ganes de continuar barallant-se amb els poders fàctics espanyols? En l’esport, igual que en la resta d’àmbits de la societat, els catalans paguen els plats trencats de pors i prejudicis. O es crea una lliga catalana (política i esportiva) o continuarem com sempre, cornuts i pagant el beure.

(Columna realitzada per a l’assignatura de Redacció Periodística amb opinions exagerades per fer feliç el professor)

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.