Mentre ragi la mamella…

Que el president del Barça no sàpiga expressar-se en públic és greu. I més quan se suposa que és un professional del màrqueting amb tot el que això suposa de contingut comunicatiu. Per això no es prodiga als mitjans, i evita tant com pot haver de parlar en públic. Després de 8 mesos de mandat, però, potser calia concedir una entrevista. Quins nervis, quina por. A veure si ara l’espifiaré, deuria pensar. La solució? Anem a TV3 i que ens facin un bon massatge.

Perquè no té un altre nom el que es va veure ahir a l’Efectivament que condueix Lluís Canut. Com a mínim una entrevista (el que ens havien venut) no ho va ser. Ni una sola pregunta posava en qüestió el president del Barça. Ni una. Passem de puntetes pel tema de l’Assemblea i el de Qatar, ens entretenim comentant quatre banalitats i ja ho tenim. Cap referència a la presència de Boixos Nois al Camp Nou, ni a què ha passat amb la promesa de vendre la seva empresa ni sobre l’acusació de corrupció al Brasil. Ah bé, sí, pactem amb antel•lació una pregunta d’un espectador sobre l’incompliment de la promesa dels horaris familiars als partits per preparar una resposta tan falsa com estudiada i ja està, massatge amb final feliç.

Si ja de per si desanima força estudiar la carrera de Periodisme, exemples com aquest encara entristeixen més. Que un periodista de la trajectòria de Lluís Canut (que un servidor recorda gratament de ben petit narrant futbol i bàsquet) es dediqui a ensabonar el president del Barça és lamentable. Pensava que les entrevistes servien per posar en escac l’entrevistat, treure informació, buscar dades interessants per l’espectador. Però no. I avui tots li seguirem fent la rosca al president no fos cas que se’ns enfadi i no aconseguim l’entrevista amb aquell jugador, aquell off the record de més enllà, o ens denegui el permís per regalar desodorant del Barça amb la nostra publicació. Si ja ho deia La Trinca que “mentre ragi la mamella ens faran fer fer el titella”.

PD: Menció a part mereix la secció de l’Infiltrat a l’Efectivament. Vergonya aliena és un eufemisme que queda tan curt…

PD2: Sort de Twitter i #efectivament .

Bombona d’oxigen

Aquest trimestre s’està fent molt llarg i pesat. Hi ha massa coses a fer i poc temps per dedicar-hi. El pessimisme pel futur que ens espera s’apodera de tots nosaltres, però com que el professor Carles Pont ens ha prohibit pensar en si trobarem feina o no, deixarem aquesta qüestió de banda.

El fet és que m’he decidit a escriure a causa de certes reflexions personals sorgides després de la classe de Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat d’ahir i, sobretot, de la visita d’aquesta tarda a la redacció d’El Periódico per entrevistar Marcos López per un treball de Taller d’Internet.

A Seminari vam estar parlant sobre la taula rodona oferta per experts fotoperiodistes. Més ben dit, van estar parlant. Jo no vaig intervenir-hi, perquè sentint-ho molt, a mi em va avorrir tot el que explicaven. Tinc un gran respecte per la seva tasca cobrint informativament tragèdies bèl·liques arreu del món. Valoro moltíssim la seva valentia i crec que fan una gran aportació no només periodística sinó també humana. Però els seus debats, les seves batalletes i les seves discussions, per norma general, no em desperten gaire interès. I no ho fan perquè no m’atreu ni gens ni mica treballar periodísticament en aquest tipus de qüestions. Sí, ja sé que això no es pot dir, que deu ser que no tinc fusta de periodista i que em falta vocació. Mea culpa, mea culpa, mea culpa.

I quan ja transitava cap a l’abisme, quan em veia abandonant els estudis de Periodisme, oblidant per sempre piràmides invertides, espirals del silenci o interaccionismes simbòlics (ah no, que això últim no he arribat a saber-ho mai), va i aquesta tarda aterro a la redacció d’El Periódico amb el gran Daniel Aguilà. Ens trobem amb Marcos López, ens ensenya la redacció, ens presenta el cap de la secció d’esports i ens concedeix una entrevista que ens ha deixat fascinats i marxant d’allà encisats i somrient com dos babaus. En uns quants minuts ens ha confirmat el que pensàvem: el periodisme esportiu ens apassiona. N’hi ha que diran que és un oxímoron, que no és tan digne com Internacional o Política. Però no és veritat. Es pot fer a través de l’esport periodisme seriós, vocacional, íntegre. Sembla difícil llegint el que explica Enric Rodon, però exemples com el que ens ha ofert avui en Marcos López ens donen esperança. És una bombona d’oxigen.

PD: I que consti que voler dedicar-se al periodisme esportiu no vol dir que no et pugui interessar la política o la història, com queda palès en el nostre cas (i el nostre historial acadèmic).

Indignats

El futbol català té un problema d’encaix a la lliga espanyola. La UE Sant Andreu es va quedar a un gol d’aconseguir l’ascens a 2a Divisió A. Va fer el més difícil, igualar l’eliminatòria en camp contrari, però la tanda de penals va ser cruel amb un equip que ho havia fet tot per tornar a la divisió de plata 33 anys després. El futbol espanyol, un cop més, ha estat injust amb l’equip català. El desencert de cara a porta dels quadribarrats, però sobretot els errors dels col·legiats balears i asturians, han permès que qui a hores d’ara encara celebri l’ascens sigui l’afició de Ponferrada. Tanta lluita per acabar com sempre, amb cara de ximple i un sentiment: indignació.

Els aficionats andreuencs clamen al cel després que l’únic gol dels lleonesos en l’eliminatòria es produís en evident fora de joc, mentre que a ells els anul·laren a El Toralín un gol absolutament legal que d’haver estat concedit hauria engalanat la Plaça Orfila de festejos i celebracions. Ara bé, l’únic cert és que els jugadors de Natxo González han d’aprofitar la repesca per superar dues eliminatòries que, ara sí, els portin a disputar la Liga Adelante. Les lamentacions ja no serveixen de res, i tot i l’emprenyament que ara mateix porten a sobre, segur que el pròxim cap de setmana continuaran animant els seus contra la Universidad de Las Palmas, com ha de ser.

Tampoc estan contents a L’Hospitalet, que va perdre l’ascens a 2a B a causa d’un gol del filial del Rayo Vallecano quan passaven set minuts del temps reglamentari. Els riberencs també lamenten l’actuació d’un àrbitre balear, i el futbol català viu un final de temporada més en l’estupefacció per les circumstàncies estranyes que envolten els seus equips quan han de disputar un play-off d’ascens. Es tracta d’un sistema injust, que obliga a jugar-se la feina de tota una temporada en dos o quatre partits on qualsevol detall deixa amb la mel als llavis un equip i tots els seus seguidors. I pels equips catalans ja és un costum que aquests petits detalls, casualment sempre en sentit negatiu, siguin els arbitratges. El president de la Federació Catalana, Jordi Casals, deia a TV3 que els clubs catalans acostumen a “tenir mala sort” amb els arbitratges en els play-offs. L’eufemisme pot ser encertat, però resulta molt feixuc viure cada any les mateixes experiències. Els seguidors del futbol català recordaran l’ascens que el Sant Andreu va perdre a Lugo l’any 1992 amb el famós i infame arbitratge de Japón Sevilla. Exemples, però, se’n troben cada any. La temporada passada el Sabadell va caure davant del Real Unión d’Irún amb polèmica per un “gol fantasma”.

Tothom pot entendre que l’arbitratge és una de les feines més complicades que hi ha. Prendre decisions vitals en dècimes de segon, sense la possibilitat de veure repeticions de les accions conflictives, i massa sovint amb un excés de nervis i pressió per part de jugadors, tècnics i públic. Però hi ha accions que defugen tota lògica, i quan es repeteixen de manera sistemàtica conviden a ser malpensat i a prendre mesures. D’entrada, mesures amb l’exigència arbitral als diferents comitès espanyols. Mentre que el català ofereix altes garanties, a Espanya les qualitats que fan falta per ascendir són l’amiguisme i l’art de saber fer la pilota. Els clubs catalans necessiten com el pa que mengen que el president Casals, a banda de lamentar males fortunes, exerceixi la pressió que li pertoca en el si de la Federació Espanyola. Tot i que, ben mirat, qui té ganes de continuar barallant-se amb els poders fàctics espanyols? En l’esport, igual que en la resta d’àmbits de la societat, els catalans paguen els plats trencats de pors i prejudicis. O es crea una lliga catalana (política i esportiva) o continuarem com sempre, cornuts i pagant el beure.

(Columna realitzada per a l’assignatura de Redacció Periodística amb opinions exagerades per fer feliç el professor)