La premsa és meva

12 gener 2011

La protecció dels menors en els mitjans

Filed under: Premsa, Televisió — Etiquetes: , , , — paugfuster @ 20:58

La qüestió de la presència de menors en els mitjans de comunicació i com han de ser tractats és d’allò més controvertida. Es poden argumentar moltes coses en un sentit, i moltes d’altres en un altre, i és un debat que no deixa ningú indiferent. Personalment, m’és bastant difícil posicionar-me, atrinxerar-me en una sola doctrina i lluir aquesta bandera en qualsevol circumstància. D’entrada, el que trobaria més sensat és analitzar cada situació de forma específica. És a dir, cada cop que en un mitjà de comunicació aparegui un conflicte d’aquesta mena, caldria valorar-ne els pros i els contres particulars.

Però com que l’encàrrec és realitzar una reflexió més extensa (i un sol paràgraf no crec pas que es comprengui com a reflexió extensa), procuraré endinsar-me una mica més en la qüestió que ens ocupa. Per fer-ho, en primer terme intentaré exposar els arguments d’una determinada visió. A continuació, les opinions contràries. I per acabar ho resumiré per buscar una resposta pròpia que s’acosti més al que s’espera d’un futur periodista.

A classe es va començar a debatre la qüestió partint d’una portada de La Vanguardia on apareixia un menor autista acompanyat del seu avi. De seguida van aparèixer les veus crítiques. Els arguments giraven al voltant de la malaltia del noi, que per molts requeria d’un major tacte per part de la publicació. Aquests companys demanaven que aparegués amb el rostre difuminat i sense revelar la seva identitat. Aquest tipus de postura l’anomenaré proteccionista. Els proteccionistes defensen que més val pecar d’excés de zel a l’hora del tracte que han de rebre els menors a la premsa, que haver de lamentar excessos posteriors. Així doncs, són partidaris de no mostrar cap rostre ni cap nom. El seu objectiu: que cap menor, quan sigui major d’edat, pugui veure com algú li recorda o retreu la seva presència als mitjans en edats primerenques. O encara més, que ell mateix se’n pugui penedir del que va fer o va dir. Segons aquesta tesi proteccionista, cal considerar que una persona menor d’edat no disposa de plenes capacitats de raonament per comprendre si el que fa està bé o no, i ho equiparen amb la responsabilitat penal que és completament diferent en funció de si es posseeix o no la majoria d’edat. D’aquesta manera, no permetrien publicacions com la de La Vanguardia abans esmentada, però tampoc programes aparentment simpàtics com el “No em ratllis!” (TV3, 2006-2008), o espais en programes de caire solidari com “La Marató” (TV3).

Per contra, també es va deixar sentir un corrent més obert a la presència dels menors als mitjans de comunicació. Aquesta postura l’anomenaré benpensant. Segons els benpensants, no es pot ser tan estricte a l’hora de vetar la presència dels menors en els mitjans. Al seu entendre, casos com els de La Vanguardia o La Marató reflecteixen casos reals de la societat que cal donar a conèixer. Són realitats que els mitjans de comunicació no poden amagar. Amb aquesta idea donen suport al periodisme social que pretén sensibilitzar la població perquè sigui conscient del que succeeix al seu voltant i que sovint queda amagat. Respecte a la resta de situacions on els menors poden aparèixer a la premsa, les que s’allunyen de mostrar aquesta realitat sovint oculta, i que es viuen amb un caràcter més simpàtic, la postura benpensant tampoc s’hi mostra en desacord absolut. En aquest cas el seu pensament situa la responsabilitat en els pares o tutors legals dels menors, que són en definitiva qui han de vetllar en primer terme per la seva educació. Finalment, en altres casos tractats a classe com el del nen seguidor del Feyenoord de Rotterdam que imita el gest obscè del seu pare, es mostren partidaris de la publicació de la imatge per l’exemple de mal comportament que cal corregir i que aquesta suposa.  Per tant, consideren que l’ús en positiu que es pot fer de certes imatges de menors, pesa més en la balança que el possible penediment futur de l’implicat.

El relat de l’intens debat que es va produir a classe m’ajuda a intentar esbrinar quina és la meva posició en aquest tema. D’entrada, no coincideixo plenament ni amb la postura proteccionista ni amb la benpensant. Tanmateix, si és necessari decantar-se per alguna d’ambdues, ho faria per la segona. Crec que la protecció dels menors és un deure que tenen els mitjans de comunicació entès com la voluntat d’evitar que pateixin perjudicis per aquesta presència. Per tant, caldrà valorar profundament en cada cas si l’aparició del menor a la premsa pot comportar-li problemes greus. Emperò, també estic d’acord que certes imatges com la del petit aficionat futbolístic holandès són necessàries per afrontar certs debats, com el de la violència en el futbol en aquest cas. I que aquesta necessitat és preponderant al fet que aquest nen pugui sentir-se avergonyit d’aquesta imatge d’aquí a uns quants anys. Sobre els casos de La Vanguardia o La Marató, no tinc cap dubte que sempre és positiu mostrar-los amb dues condicions sine qua non: l’autorització dels pares, i fer-ho amb tota la cura i respecte exigible. Així doncs, sembla que m’allunyo de les tesis paternalistes dels proteccionistes. Però només ho sembla. Hi ha certs casos on sí que trobo necessari adoptar una posició proteccionista i vetllar per una protecció efectiva dels menors. És el cas de programes com el ja esmentat “No em ratllis!” o el més recent “Oik mentns?” (TV3, 2009). Al meu modest parer, aquest tipus de programes són innecessaris perquè no aporten cap valor positiu real a la societat i sí que poden perjudicar la imatge dels menors. Per descomptat que la responsabilitat màxima és dels pares que permeten que els seus fills s’arrisquin a fer el ridícul (i sovint deixar-los també a ells en evidència) a la televisió. Però els mitjans de comunicació han de ser prou responsables per no acollir ni fomentar la mala praxis d’algunes persones majors d’edat que ben sovint tenen una capacitat de raonament inferior a la d’alguns menors.

En definitiva, crec que em puc considerar un benpensant amb matisos. O un proteccionista molt poc protector o… bé, potser m’he fet un embolic amb tantes etiquetes. La veritable qüestió aquí és aconseguir que les poques persones d’aquesta societat que gaudeixen d’un bé tan escàs com el sentit comú, l’utilitzin. És així de senzill, o més ben dit, de complicat.

Text realitzat per encàrrec de l’assignatura “Deontologia i Anàlisi de l’Actualitat” del segon curs del 2n cicle de la Llicenciatura en Periodisme UPF

Feu un comentari »

Encara no hi ha cap comentari.

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: