La premsa és meva

1 Juny 2010

Bombona d’oxigen

Filed under: Esport, Premsa — paugfuster @ 23:27

Aquest trimestre s’està fent molt llarg i pesat. Hi ha massa coses a fer i poc temps per dedicar-hi. El pessimisme pel futur que ens espera s’apodera de tots nosaltres, però com que el professor Carles Pont ens ha prohibit pensar en si trobarem feina o no, deixarem aquesta qüestió de banda.

El fet és que m’he decidit a escriure a causa de certes reflexions personals sorgides després de la classe de Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat d’ahir i, sobretot, de la visita d’aquesta tarda a la redacció d’El Periódico per entrevistar Marcos López per un treball de Taller d’Internet.

A Seminari vam estar parlant sobre la taula rodona oferta per experts fotoperiodistes. Més ben dit, van estar parlant. Jo no vaig intervenir-hi, perquè sentint-ho molt, a mi em va avorrir tot el que explicaven. Tinc un gran respecte per la seva tasca cobrint informativament tragèdies bèl·liques arreu del món. Valoro moltíssim la seva valentia i crec que fan una gran aportació no només periodística sinó també humana. Però els seus debats, les seves batalletes i les seves discussions, per norma general, no em desperten gaire interès. I no ho fan perquè no m’atreu ni gens ni mica treballar periodísticament en aquest tipus de qüestions. Sí, ja sé que això no es pot dir, que deu ser que no tinc fusta de periodista i que em falta vocació. Mea culpa, mea culpa, mea culpa.

I quan ja transitava cap a l’abisme, quan em veia abandonant els estudis de Periodisme, oblidant per sempre piràmides invertides, espirals del silenci o interaccionismes simbòlics (ah no, que això últim no he arribat a saber-ho mai), va i aquesta tarda aterro a la redacció d’El Periódico amb el gran Daniel Aguilà. Ens trobem amb Marcos López, ens ensenya la redacció, ens presenta el cap de la secció d’esports i ens concedeix una entrevista que ens ha deixat fascinats i marxant d’allà encisats i somrient com dos babaus. En uns quants minuts ens ha confirmat el que pensàvem: el periodisme esportiu ens apassiona. N’hi ha que diran que és un oxímoron, que no és tan digne com Internacional o Política. Però no és veritat. Es pot fer a través de l’esport periodisme seriós, vocacional, íntegre. Sembla difícil llegint el que explica Enric Rodon, però exemples com el que ens ha ofert avui en Marcos López ens donen esperança. És una bombona d’oxigen.

PD: I que consti que voler dedicar-se al periodisme esportiu no vol dir que no et pugui interessar la política o la història, com queda palès en el nostre cas (i el nostre historial acadèmic).

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.