Hi ha hagut triplet o no?

Avui a classe el professor Carles Pont ens ha obsequiat amb una interessant mostra de portades de diaris esportius del maig del 2006, quan el FC Barcelona va guanyar la seva segona Lliga de Campions. Ho ha fet per mostrar-nos com es polititza l’esport des dels mitjans de comunicació, i com els que més critiquen aquesta associació són els que més la practiquen. Això m’ha fet pensar en un exemple d’avui mateix sobre els resultats del Gran Premi d’Espanya de Motociclisme celebrat a Jerez.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com espero que es pugui apreciar en les portades de tots aquests diaris catalans (dic que ho espero perquè la meva habilitat per la informàtica escasseja de forma alarmant i potser no me’n surto), no tots valoren de la mateixa manera les victòries de Pol Espargaró, Toni Elias i Jorge Lorenzo en les tres distintes cilindrades. Parafrasejant Astèrix, tots els diaris parlen de triplet. Tots? No, hi ha un petit poble que es diu El 9 Esportiu que resisteix i resisteix. No s’exalten amb el “triplet espanyol”, sinó que lamenten que “Lorenzo impedeix el triplet”.

Aquest petit exercici permet corroborar la diferent visió d’un diari com El 9 Esportiu (ja sigui dins d’El Punt o dins l’Avui), de la que té La Vanguardia (i el seu germà esportiu, Mundo Deportivo) o El Periódico, malgrat que tots quatre siguin diaris catalans, fets i pensats des de Catalunya. Quan es parla de “triplet espanyol” s’assumeix la idea inequívoca d’assimilar Catalunya a Espanya. I quan El 9 Esportiu lamenta l’absència de triplet, també embolcalla l’esport de política, però en aquest cas des d’una vessant catalanista que exclou Espanya.

Però l’objectiu de tota aquesta divagació no és ni criticar els que celebren un triplet ni els que lamenten la seva absència. El que pretenc fer notar és que l’esport també és política, malgrat el que es digui. La política és una característica intrínseca de l’esport, i els mitjans tan sols ho reflecteixen, sigui quina sigui la seva bandera. O és que no és política una competició entre seleccions, per exemple? Si l’esport no estigués polititzat, no competirien països, competirien calbs contra melenuts, o solters contra casats.

L’esport i la política van de la mà, i els mitjans que ho critiquen farien bé de deixar-se de discursos falsos que només amaguen la seva por a algun canvi en l’status quo espanyol. No per res, tan sols per evitar que facin el ridícul quan crucifiquin un pobre agosarat, com ara jo, que barrejant esport i política (com ha de ser) vol veure algun dia el seu país competir internacionalment de forma oficial.