Disculpin les molèsties

Un dijous més TV3 va emetre ahir “Disculpin les molèsties”. I un cop més me’l vaig perdre. Una autèntica llàstima perquè sembla molt interessant per a l’anàlisi dels mitjans de comunicació (especialment la televisió), i per a la reflexió al voltant dels seus efectes. Aquesta entrada, doncs, tan sols té un motiu: lamentar haver-me perdut aquesta proposta de la televisió catalana, interessant com ens té acostumats el departament de Nous Formats.

Als creadors de “Disculpin les molèsties”, doncs això, que disculpin les molèsties. M’hagués agradat poder-lo veure.

Indignats

El futbol català té un problema d’encaix a la lliga espanyola. La UE Sant Andreu es va quedar a un gol d’aconseguir l’ascens a 2a Divisió A. Va fer el més difícil, igualar l’eliminatòria en camp contrari, però la tanda de penals va ser cruel amb un equip que ho havia fet tot per tornar a la divisió de plata 33 anys després. El futbol espanyol, un cop més, ha estat injust amb l’equip català. El desencert de cara a porta dels quadribarrats, però sobretot els errors dels col·legiats balears i asturians, han permès que qui a hores d’ara encara celebri l’ascens sigui l’afició de Ponferrada. Tanta lluita per acabar com sempre, amb cara de ximple i un sentiment: indignació.

Els aficionats andreuencs clamen al cel després que l’únic gol dels lleonesos en l’eliminatòria es produís en evident fora de joc, mentre que a ells els anul·laren a El Toralín un gol absolutament legal que d’haver estat concedit hauria engalanat la Plaça Orfila de festejos i celebracions. Ara bé, l’únic cert és que els jugadors de Natxo González han d’aprofitar la repesca per superar dues eliminatòries que, ara sí, els portin a disputar la Liga Adelante. Les lamentacions ja no serveixen de res, i tot i l’emprenyament que ara mateix porten a sobre, segur que el pròxim cap de setmana continuaran animant els seus contra la Universidad de Las Palmas, com ha de ser.

Tampoc estan contents a L’Hospitalet, que va perdre l’ascens a 2a B a causa d’un gol del filial del Rayo Vallecano quan passaven set minuts del temps reglamentari. Els riberencs també lamenten l’actuació d’un àrbitre balear, i el futbol català viu un final de temporada més en l’estupefacció per les circumstàncies estranyes que envolten els seus equips quan han de disputar un play-off d’ascens. Es tracta d’un sistema injust, que obliga a jugar-se la feina de tota una temporada en dos o quatre partits on qualsevol detall deixa amb la mel als llavis un equip i tots els seus seguidors. I pels equips catalans ja és un costum que aquests petits detalls, casualment sempre en sentit negatiu, siguin els arbitratges. El president de la Federació Catalana, Jordi Casals, deia a TV3 que els clubs catalans acostumen a “tenir mala sort” amb els arbitratges en els play-offs. L’eufemisme pot ser encertat, però resulta molt feixuc viure cada any les mateixes experiències. Els seguidors del futbol català recordaran l’ascens que el Sant Andreu va perdre a Lugo l’any 1992 amb el famós i infame arbitratge de Japón Sevilla. Exemples, però, se’n troben cada any. La temporada passada el Sabadell va caure davant del Real Unión d’Irún amb polèmica per un “gol fantasma”.

Tothom pot entendre que l’arbitratge és una de les feines més complicades que hi ha. Prendre decisions vitals en dècimes de segon, sense la possibilitat de veure repeticions de les accions conflictives, i massa sovint amb un excés de nervis i pressió per part de jugadors, tècnics i públic. Però hi ha accions que defugen tota lògica, i quan es repeteixen de manera sistemàtica conviden a ser malpensat i a prendre mesures. D’entrada, mesures amb l’exigència arbitral als diferents comitès espanyols. Mentre que el català ofereix altes garanties, a Espanya les qualitats que fan falta per ascendir són l’amiguisme i l’art de saber fer la pilota. Els clubs catalans necessiten com el pa que mengen que el president Casals, a banda de lamentar males fortunes, exerceixi la pressió que li pertoca en el si de la Federació Espanyola. Tot i que, ben mirat, qui té ganes de continuar barallant-se amb els poders fàctics espanyols? En l’esport, igual que en la resta d’àmbits de la societat, els catalans paguen els plats trencats de pors i prejudicis. O es crea una lliga catalana (política i esportiva) o continuarem com sempre, cornuts i pagant el beure.

(Columna realitzada per a l’assignatura de Redacció Periodística amb opinions exagerades per fer feliç el professor)

Al servei de l’empresa?

8TV ha sorprès els últims dies anunciant un nou programa de televisió, “Veu i vot”, que tractarà les eleccions a la presidència del FC Barcelona de la mà de Joan Maria Pou, Raül Llimós i Jordi Costa. És divertit observar que on més ressò s’ha fet de l’estrena és a La Vanguardia i Mundo Deportivo, tots dos també del Grup Godó (visca l’autoreferència!). I deia que ha sorprès perquè es tracta d’un canal on el format “programa” és bastant absent. De fet, segons la seva pàgina web, amb aquesta estrena ja en tenen dos. L’altre és el magnífic “Arucitys”, del qual haurem de fer una entrada a part algun dia.

D’on surt “Veu i vot”? Doncs d’intentar traslladar l’èxit que tenen a la ràdio els seus conductors (RAC1: Tu diràs, Primer Toc, El Barça juga a RAC1) a una televisió que malgrat autoanomenar-se “la privada de Catalunya”, el cert és que es troba bastant ignorada. El Grup Godó, propietari dels dos mitjans, pot intentar buscar per aquí una mica de quota de pantalla. No podem obviar que l’èxit de RAC1 és inversament proporcional al seguiment de 8TV. Seria interessant conèixer d’on ve la idea original del programa, si dels periodistes o del mateix grup de comunicació que els convida a posar-se al seu servei.

Aquest programa, però, també ens permetrà veure com es mouen en format televisiu uns periodistes eminentment de ràdio. Serà interessant comprovar com se’n surten, sobretot Llimós i Costa, ja que Joan Maria Pou ja ha demostrat que la tele no li va gran a “El Club” (TV3) i anteriorment a “Drim Tim Tin” (Canal Barça). Ho seguirem i en parlarem a “La premsa és meva”. De moment, donem un vot de confiança a “Veu i vot” (i valgui el rodolí i la redundància).

Us deixo l’espot promocional.

El 9 i l’art de titular

Alguns potser diran que visc dins d’un oxímoron, però cada matí m’agrada repassar les portades dels diaris esportius. Marca, As, Mundo Deportivo i Sport no em sorprenen mai. Porten tants anys fent el mateix i d’una forma tan tòpica que poques vegades publiquen una portada que cridi l’atenció més enllà d’alguna barbaritat que puguin dir. Per contra, El 9 Esportiu m’il·lusiona cada matí per la capacitat de trobar un titular interessant, però sobretot treballat. Per tasques com les d’El 9 és pel que m’apassiona el periodisme esportiu.

El gènere ens té acostumats a caure en tòpics fàcils i recurrents. El mèrit d’El 9, doncs, és trobar la fórmula que permet l’originalitat en cada titular. I a més a més, en llengua catalana. És habitual trobar frases fetes, jocs de paraules de bon nivell i mots que no són freqüents en el periodisme esportiu en els seus titulars. Exemples? Posem-ne alguns escollits a l’atzar. Bé, a l’atzar no. Escollits a consciència. Són els dels partits de futbol de 2a Divisió B. Mentre els altres dos diaris catalans amb prou feines se’n fan ressò, des d’El 9 cada dilluns podem trobar una crònica prou àmplia de cadascun dels partits dels equips catalans, fet que suma encara més mèrit en la seva feina. Però anàvem pels titulars. El 22 de març, després de l’empat a 2 entre Espanyol B i Badalona titulaven “Tres minuts canvien els rostres de dos equips”. Una setmana més tard, i després que el filial perico aconseguís treure un punt del Miniestadi, el titular era “Un derbi insuls i sense suc”. No vull avorrir, però posarem algun exemple més, en aquest cas del 19 d’abril, on “El filial desendolla el Lleida” (per la victòria 2-0 del Barcelona Atlètic sobre els de la Terra Ferma) i “El Badalona surt airós de tota crema” després que els escapulats es desfessin del Terrassa també per 2-0. I la cirereta del pastís. “Ja el toquen amb els dits” era el titular de la victòria del Sant Andreu per 1-0 sobre el filial de l’Espanyol que gairebé els garantia ser campions.

M’agrada que El 9 Esportiu presti atenció al futbol modest, com ha quedat clar, però especialment em satisfà que ho faci amb qualitat. S’agraeix que els seus periodistes vagin més enllà, no es quedin amb el titular fàcil i sempre facin un gir més a la rosca. La seva aportació en aquest aspecte és vital per a un gènere que pateix el descrèdit de la professió. Un descrèdit que alguns es guanyen a pols i que d’altres, com veiem, lluiten per desfer.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per acabar, un parell de portades. La d’avui sobre les declaracions de Cesc Fàbregas assegurant que només deixaria l’Arsenal per jugar al Barça. Mentre la competència en castellà es limita a reproduir les paraules literals, El 9 amb dues paraules i una coma ho resol a la perfecció. I perquè no sigui dit que només els alabo, la de dilluns passat que no em va acabar de convèncer. Titular “NYBA” per la victòria del Regal FC Barcelona a l’Eurolliga contrarrestant l’habitual “ÑBA” dels diaris espanyols està una mica agafat pels pèls. Sigui com sigui, també cal dir que s’agraeix l’esforç imaginatiu més enllà de l’original “Campeones” de Mundo Deportivo i Sport.

La dignitat periodística

Un cop comprovat que s’aprenen poques coses cursant la carrera de Periodisme en comparació amb l’exagerada dedicació que comporta, un dels al·licients que queden és el de poder debatre temes d’interès amb els companys. Com que la joventut és atrevida campen les tesis que defensen l’ideal d’un periodisme lliure, objectiu, digne i compromès. Vaja, que és senzill escoltar com es repeteixen tòpics i clixés preestablerts, i es cau en la posició fàcil de banalitzar certs àmbits del periodisme deixant-los en un segon nivell, o fins i tot negant que siguin periodisme. Dos exemples clars de periodisme defenestrat: l’esportiu i el del cor.

Tot això em venia al cap quan un dia d’aquests, comentant la tornada de “Casal Rock” a la graella de TV3, el gran Rubén Cabús va gosar dir que “veure Sálvame és més digne que veure Casal Rock”. En acabar la frase es va fer el silenci. Sacrilegi. Heretgia. Com gosa dir una cosa així. Perquè, esclar, “Sálvame” és brossa televisiva i “Casal Rock” és un espai bonic, tendre i encoixinat on la gent gran gaudeix descobrint experiències impensables a la seva edat. Doncs bé, he de dir que estic d’acord amb en Rubén, i ho estic perquè comprenc el significat de les seves paraules (o això crec, sinó és així prego que em corregeixi).

El que suposo que en Rubén vol dir és que “Casal Rock” el que provoca realment és llàstima per veure com es juga amb gent d’edat avançada i se’ls deixa fer el ridícul en prime time. Com deia en David Asparó, “què serà el següent? Un reality de nens fent mitja?”. Per contra, “Sálvame” agradarà més o menys el seu contingut, però és una fórmula televisiva innovadora que ha trencat motlles i suposa un punt d’inflexió per la televisió del futur. És probable fins i tot que en el futur es recordi la tasca de Jorge Javier Vázquez com un referent de la nova manera d’entretenir l’espectador.

Resumint, sóc dels que defensa que cal anar més enllà a l’hora de valorar les diferents vessants del periodisme. La premsa del cor no m’interessa ni gens ni mica, però tampoc estic d’acord en el seu desprestigi sistemàtic. Al capdavall, també busquen històries i les expliquen i relaten. Segurament ho fan sobre temes menys transcendentals que d’altres, però no per això menys dignes.

Hi ha hagut triplet o no?

Avui a classe el professor Carles Pont ens ha obsequiat amb una interessant mostra de portades de diaris esportius del maig del 2006, quan el FC Barcelona va guanyar la seva segona Lliga de Campions. Ho ha fet per mostrar-nos com es polititza l’esport des dels mitjans de comunicació, i com els que més critiquen aquesta associació són els que més la practiquen. Això m’ha fet pensar en un exemple d’avui mateix sobre els resultats del Gran Premi d’Espanya de Motociclisme celebrat a Jerez.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com espero que es pugui apreciar en les portades de tots aquests diaris catalans (dic que ho espero perquè la meva habilitat per la informàtica escasseja de forma alarmant i potser no me’n surto), no tots valoren de la mateixa manera les victòries de Pol Espargaró, Toni Elias i Jorge Lorenzo en les tres distintes cilindrades. Parafrasejant Astèrix, tots els diaris parlen de triplet. Tots? No, hi ha un petit poble que es diu El 9 Esportiu que resisteix i resisteix. No s’exalten amb el “triplet espanyol”, sinó que lamenten que “Lorenzo impedeix el triplet”.

Aquest petit exercici permet corroborar la diferent visió d’un diari com El 9 Esportiu (ja sigui dins d’El Punt o dins l’Avui), de la que té La Vanguardia (i el seu germà esportiu, Mundo Deportivo) o El Periódico, malgrat que tots quatre siguin diaris catalans, fets i pensats des de Catalunya. Quan es parla de “triplet espanyol” s’assumeix la idea inequívoca d’assimilar Catalunya a Espanya. I quan El 9 Esportiu lamenta l’absència de triplet, també embolcalla l’esport de política, però en aquest cas des d’una vessant catalanista que exclou Espanya.

Però l’objectiu de tota aquesta divagació no és ni criticar els que celebren un triplet ni els que lamenten la seva absència. El que pretenc fer notar és que l’esport també és política, malgrat el que es digui. La política és una característica intrínseca de l’esport, i els mitjans tan sols ho reflecteixen, sigui quina sigui la seva bandera. O és que no és política una competició entre seleccions, per exemple? Si l’esport no estigués polititzat, no competirien països, competirien calbs contra melenuts, o solters contra casats.

L’esport i la política van de la mà, i els mitjans que ho critiquen farien bé de deixar-se de discursos falsos que només amaguen la seva por a algun canvi en l’status quo espanyol. No per res, tan sols per evitar que facin el ridícul quan crucifiquin un pobre agosarat, com ara jo, que barrejant esport i política (com ha de ser) vol veure algun dia el seu país competir internacionalment de forma oficial.