La “Veu” ja té cara

A les aules de Periodisme sovint es parla del concepte “Star System del Periodisme Català”. Aquest vol fer referència a tots aquells professionals que s’han fet un nom i consten en l’imaginari col·lectiu del país. Joaquim Maria Puyal, Josep Cuní, Antoni Bassas, Jordi Basté… la llista podria augmentar, però avui vull parlar del que per mi, és l’últim nom a entrar en aquest club selecte: Òscar Dalmau.

I ho vull fer perquè d’un temps ençà se li acumula la feina. Per això crec que ja ha entrat en aquest star system, tot i que potser alguns pensaran que està de moda i prou. El cas és que tot i portar temps treballant (un servidor el descobrí en el “Problemes Domèstics” de Manel Fuentes (RAC 1 2000-2004)), s’havia amagat prou bé darrere la seva peculiar veu, que amenitzava i de quina manera els divertits “Caçadors de bolets” (TV3). Ara bé, durant la present temporada s’ha destapat.

Sense anar més lluny va presentar amb Lídia Heredia i Roger de Gràcia la gala “Nit 10”, que engegava la present temporada de la televisió pública del país. A “Caçadors de bolets” va deixar d’amagar-se i començà a treure esporàdicament el cap per pantalla. I és més, li han posat programa propi: “El Gran Dictat”. Amb el seu aspecte singular, de cabells llargs, barba espessa i maxiulleres; i una ironia fina que enganxa l’espectador, ha aconseguit fer atractiu un programa sobre ortografia catalana. Qui ho havia de dir!

Se’l veu còmode en el format del concurs, que s’ha consolidat els vespres dels caps de setmana. Un programa enginyós, divertit, útil i que deu molt al savoir faire del seu presentador. Un Òscar Dalmau que també ens fa riure els migdies amb el seu inseparable Òscar Andreu (“La Competència”, RAC 1), on interactuen a la perfecció per conduir un programa radiofònic hilarant on les rialles estan garantides. Per si això fos poc, també és guionista de “Polònia” i “Crackòvia” (TV3),  i se’l pot llegir de tant en tant a l’AVUI. D’on treu el temps per arribar amb qualitat a tot arreu és una incògnita, però s’agraeix el seu segell en totes aquestes propostes televisives i radiofòniques. Llarga vida a Òscar Dalmau!

Desmuntant oxímorons

Canal + té una joia per al periodisme i per a l’esport. Parlo d’Informe Robinson, programa exquisit de reportatges en profunditat sobre el món de l’esport. Sota la direcció del mític Michael Robinson, ofereixen a l’espectador tres reportatges, de més o menys un quart d’hora de durada cadascun. La temàtica és diversa, però sempre hi ha un punt comú: transportar l’espectador a l’interior dels personatges. Es va més enllà de la façana, s’endinsa i s’amara de l’ànima dels protagonistes. És un programa magnífic que els Premis Ondas 2009 van guardonar de forma merescuda com el millor programa d’actualitat.

Ahir, però, van completar un dels seus programes més rodons. Durant una mica més de tres quarts d’hora, vam poder sentir-nos partíceps del patiment d’un equip històric del bàsquet femení per sobreviure, el Canoe madrileny. Per una estona vam ser entrenadors de l’Athletic Club de Bilbao a través del seguiment de la tasca de Joaquín Caparrós al capdavant dels lleons. I com a colofó, un treball acurat sobre la peculiar història del porter del FC Barcelona, Víctor Valdés.

Robinson i el seu equip demostren que es pot fer bon periodisme, periodisme de qualitat i relacionat amb l’esport. N’hi ha que creuen que el terme “periodisme esportiu” és un oxímoron. Haurien de veure Informe Robinson per comprovar que, com en qualsevol altre àmbit, si les coses es fan bé, tenen sentit i valen la pena. Els reportatges estan ben estructurats, amb una narració precisa i adequada, que sap aturar-se en el moment oportú per respirar millor. Les imatges estan ben treballades, i àdhuc la música concorda amb tot plegat. Sens dubte, un treball d’orfebreria televisiva.

La seva emissió, però, és dispersa, sense una data fixa més enllà d’un programa al mes aproximadament. Això no suposa un problema amb les múltiples redifusions que ofereix la plataforma Digital +, a més a més de la possibilitat de veure’l a través d’Internet. Segurament, aquesta és una de les claus de la seva qualitat, no restar lligats a una data i poder perfilar al màxim cada detall, cada imatge, cada frase. Sigui com sigui, val la pena estar atent a cada nova entrega per gaudir de l’esport en estat pur, que ja em perdonaran, però és el millor dels espectacles que ha creat la humanitat.

AVUI i demà de la premsa en català

S’acosta Sant Jordi i ho fa amb dues notícies destacades pel que fa a la premsa escrita. Una de bona i una de dolenta. La positiva és l’anunci que ha fet el diari Público de llançar a partir d’aquesta data tan assenyalada una versió reduïda en català del diari. La negativa és l’anunci de vaga per part dels treballadors del diari AVUI.

Oferta en català. Sempre és positiu rebre la notícia que els quioscos gaudiran de més premsa escrita en català. Es tracta d’un àmbit clarament allunyat de la realitat social, on la nostra llengua es veu infrarepresentada. És per això que cal alegrar-se del fet que un diari jove, que sorprenentment per un servidor s’ha anat fent un lloc, hagi decidit començar l’aventura del Públic. De moment tan sols es tractarà d’un quadern de 12 pàgines integrat al Público de sempre dedicat a l’actualitat política, social i cultural del nostre país. Al capdavant hi haurà un professional de renom com Josep Carles Rius. Ara bé, aquest impuls arriba després que el diari es carregués fa uns mesos un gran professional com David Miró, que dirigia la delegació de Catalunya. Potser són qüestions aïllades, però per qui escriu aquest post tot plegat pot anar de la mà. No hagués pogut el mateix David Miró dirigir el nou Públic? Seria interessant poder-ho esbrinar.

Preocupant. El pitjor del proper Sant Jordi, però, serà viure’l sense l’AVUI en el seu 34è aniversari. Quin efecte faran els pobles i ciutats de Catalunya, amb roses i llibres, però sense un AVUI amb el seu clàssic suplement especial sota el braç dels passejants? La situació del diari és cada cop més preocupant amb l’amenaça d’acomiadaments que sembla sentenciar-lo del tot. El fet que fos comprat per El Punt i que ara es desmantelli (primer va ser la secció d’Esports amb la incorporació d’El 9 Esportiu) amb tants acomiadaments convida a pensar malament. Potser El Punt pretén eliminar competència, però si realment desapareix l’AVUI el que aconseguirà serà una pèrdua irreparable pel periodisme, la cultura i la societat civil de Catalunya.

És ben cert que el sector de la premsa escrita pateix una crisi que obliga a replantejar moltes coses. Però potser val la pena intentar trobar fórmules imaginatives abans que anar a parar a la solució fàcil de tancar un diari amb tanta solera i que significa tant en la reconstrucció nacional del país després de la dictadura. Caldrà, doncs, restar atents a la situació de l’AVUI, que sens dubte seguirem d’aprop des de “La premsa és meva”.

L’obstinació del brau

Recollint el testimoni del darrer article, avui em venia de gust parlar sobre aquest canal de televisió que tants comentaris genera: Intereconomía. La cadena privada sorgida de la compra d’Expansión TV per part del grup de comunicació homònim, és segurament un dels canals més beneficiats per l’apagada analògica i l’arribada de la TDT, fet que li ha permès endinsar-se al llarg del territori espanyol. S’autodefineix amb una ideologia humanista d’arrel cristiana i sense lligams amb organitzacions polítiques o religioses. Tanmateix, si algú veu de tant en tant la seva programació li costarà estar-hi d’acord.

Noms originals. Però abans de criticar cal reconèixer que en línies generals la programació que ofereixen és atractiva pel seu públic potencial. Molta tertúlia, comentaris i opinions. A més a més, els noms dels programes són realment originals. El meu favorit és Dando caña on uns quants tertulians es reuneixen en una mena de barra de bar i van “repartint llenya” mentre efectivament se serveixen una canya de cervesa. La mateixa fórmula (sense cervesa) serveix per a El gato al agua, on els espectadors voten quin és el millor tertulià del dia que al final del programa s’emporta el gat a l’aigua en forma d’estatueta de gat en una banyera. Però tampoc podem oblidar programes de caire similar com Otro gallo cantaría, Más se perdió en Cuba o Alguien tenía que decirlo. Tot plegat afavoreix una imatge simpàtica i original que pot enganxar un tipus molt determinat d’espectador.

Seguint la línia. I és que Intereconomía és un plaer per aquell espectador nacionalista espanyol, de dretes antisocialista i catòlic. Tota la programació segueix la mateixa línia, fins i tot els informatius, que tracten amb cura i entre cotons el Partit Popular mentre critiquen al límit el PSOE. Entre programa i programa, anuncis-denúncia en contra de l’avortament. I perquè no falti el toc d’humor, una mena de Polònia anomenat Los Clones. Intereconomía s’ha convertit, segurament a voluntat, en la televisió oficial del conservadorisme espanyol més reaccionari, i ho ha fet bé. Amb recursos força limitats han aconseguits fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu, de tal manera que ni que sigui a través dels programes de zàpping, tothom coneix la cadena.

Futur. Però anirà a més o s’acabarà desfent com el sucre del tallat? Caldrà seguir-ho, però al meu modest entendre els fonaments són prou sòlids per consolidar-se en una posició menor però prou important. Els fitxatges de personatges televisius conegudíssims, tot i que en franca davallada, com Manuel Torreiglesias (+Vivir) o Bertín Osborne (Bertiniños), els han de servir per atreure encara més un nínxol de mercat desencantat de les grans televisions. I pels que no quedem enquadrats en el nacionalisme catòlic espanyol, Intereconomía sempre podrà ser un divertimentto.

De clàssics i maratons

Ahir a la nit es va jugar al Santiago Bernabéu el partit més important de la lliga de futbol. Com és sabut, el FC Barcelona va derrotar amb solvència el Reial Madrid, però no som aquí per parlar estrictament de futbol, sinó de com els mitjans de comunicació afronten un esdeveniment com aquest. Algun altre dia tindrem temps per parlar sobre diaris esportius, però avui ens centrarem en la televisió.

Com cada vegada que Barça i Madrid s’enfronten, els mitjans no deixen de repetir que es tracta del partit del segle (o fins i tot del mil·leni!). No importen classificacions ni que hagin jugat fa tres mesos o ho hagin de fer al cap de cinc setmanes. Les hores dedicades al partit del segle són moltes, i no sempre ben invertides.

El partit va ser emès per TV3 (a banda de La Sexta). Aquest fet va provocar que el matx encara fos més important segons la televisió catalana. És el que es coneix com el factor noticiós de l’autoreferència, o prestar més atenció als esdeveniments dels quals tens els drets (ja parlarem algun dia sobre això en el seu cas paradigmàtic: la Fórmula 1). El cobriment que se’n va fer per part de La nostra no va escatimar en recursos. Dies i dies parlant-ne mentre cada quatre paraules es recordava als espectadors que el partit es veuria per TV3. Gran desplegament de periodistes a Madrid i la programació del segon canal, el 33, dedicada en exclusiva a l’encontre la tarda de dissabte.

TV3 aposta fort pel Barça perquè sap que és rendible, i més encara quan guanya i van bé les coses. La victòria d’ahir per 0-2 va permetre realitzar un especial de “El vestidor” que de ben segur s’hagués vist reduït si el resultat hagués estat diferent. Si a tot això hi suma poder oferir-ne els partits, és natural que hi dediquin tants esforços. Si la temporada passada TV3 va dedicar tantes hores al Barça, què pot fer aquesta si a sobre pot oferir la final de la Champions des del Bernabéu?

Marató 24 hores. Cas apart és el del fenomen televisiu del moment pel que fa a programes sobre futbol: “Punto Pelota” a Intereconomía. La tertúlia que dirigeix Josep Pedrerol ha arribat al zènit en la prèvia del clàssic, oferint una marató de 24 hores d’emissió en directe, només amb l’aturada de les dues hores del partit. Durant totes aquestes hores hem pogut assistir a una fórmula televisiva que basa el seu èxit en portar la tertúlia del bar al plató. No hi ha anàlisi exhaustiva, no hi ha arguments, i pràcticament no hi ha ni informació. Periodistes, entrenadors i exjugadors embogits defensant a crits l’equip del seu cor. Preocupant pels qui volen defensar el periodisme autèntic. De gran interès pels estudiosos de la comunicació. Sigui com sigui, veure en directe com prenen la pressió al presentador amb cara d’estar a punt de desmaiar-se, o observar com Tomás Roncero (AS) acaba el càtering sencer del programa sense deixar de parlar davant de càmera, no té preu.

Benvinguts

Sota un títol massa pretenciós comença aquest bloc destinat a l’anàlisi dels mitjans de comunicació. Quins temes tracten, com ho fan i per què, tot això ens interessarà. Anècdotes o curiositats que vagin sorgint durant els propers mesos seran l’objecte d’estudi per part d’aquest bloc que avui dispara el tret inicial.

Des d’ara aquest bloc serà una eina bàsica per cercar l’obtenció de la millor nota possible a “Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat”. Si ens en sortim, només el temps ho dirà.