La premsa és meva

24 febrer 2011

Mentre ragi la mamella…

Filed under: Esport, Televisió — paugfuster @ 17:07

Que el president del Barça no sàpiga expressar-se en públic és greu. I més quan se suposa que és un professional del màrqueting amb tot el que això suposa de contingut comunicatiu. Per això no es prodiga als mitjans, i evita tant com pot haver de parlar en públic. Després de 8 mesos de mandat, però, potser calia concedir una entrevista. Quins nervis, quina por. A veure si ara l’espifiaré, deuria pensar. La solució? Anem a TV3 i que ens facin un bon massatge.

Perquè no té un altre nom el que es va veure ahir a l’Efectivament que condueix Lluís Canut. Com a mínim una entrevista (el que ens havien venut) no ho va ser. Ni una sola pregunta posava en qüestió el president del Barça. Ni una. Passem de puntetes pel tema de l’Assemblea i el de Qatar, ens entretenim comentant quatre banalitats i ja ho tenim. Cap referència a la presència de Boixos Nois al Camp Nou, ni a què ha passat amb la promesa de vendre la seva empresa ni sobre l’acusació de corrupció al Brasil. Ah bé, sí, pactem amb antel•lació una pregunta d’un espectador sobre l’incompliment de la promesa dels horaris familiars als partits per preparar una resposta tan falsa com estudiada i ja està, massatge amb final feliç.

Si ja de per si desanima força estudiar la carrera de Periodisme, exemples com aquest encara entristeixen més. Que un periodista de la trajectòria de Lluís Canut (que un servidor recorda gratament de ben petit narrant futbol i bàsquet) es dediqui a ensabonar el president del Barça és lamentable. Pensava que les entrevistes servien per posar en escac l’entrevistat, treure informació, buscar dades interessants per l’espectador. Però no. I avui tots li seguirem fent la rosca al president no fos cas que se’ns enfadi i no aconseguim l’entrevista amb aquell jugador, aquell off the record de més enllà, o ens denegui el permís per regalar desodorant del Barça amb la nostra publicació. Si ja ho deia La Trinca que “mentre ragi la mamella ens faran fer fer el titella”.

PD: Menció a part mereix la secció de l’Infiltrat a l’Efectivament. Vergonya aliena és un eufemisme que queda tan curt…

PD2: Sort de Twitter i #efectivament .

12 gener 2011

La protecció dels menors en els mitjans

Filed under: Premsa, Televisió — Etiquetes: , , , — paugfuster @ 20:58

La qüestió de la presència de menors en els mitjans de comunicació i com han de ser tractats és d’allò més controvertida. Es poden argumentar moltes coses en un sentit, i moltes d’altres en un altre, i és un debat que no deixa ningú indiferent. Personalment, m’és bastant difícil posicionar-me, atrinxerar-me en una sola doctrina i lluir aquesta bandera en qualsevol circumstància. D’entrada, el que trobaria més sensat és analitzar cada situació de forma específica. És a dir, cada cop que en un mitjà de comunicació aparegui un conflicte d’aquesta mena, caldria valorar-ne els pros i els contres particulars.

Però com que l’encàrrec és realitzar una reflexió més extensa (i un sol paràgraf no crec pas que es comprengui com a reflexió extensa), procuraré endinsar-me una mica més en la qüestió que ens ocupa. Per fer-ho, en primer terme intentaré exposar els arguments d’una determinada visió. A continuació, les opinions contràries. I per acabar ho resumiré per buscar una resposta pròpia que s’acosti més al que s’espera d’un futur periodista.

A classe es va començar a debatre la qüestió partint d’una portada de La Vanguardia on apareixia un menor autista acompanyat del seu avi. De seguida van aparèixer les veus crítiques. Els arguments giraven al voltant de la malaltia del noi, que per molts requeria d’un major tacte per part de la publicació. Aquests companys demanaven que aparegués amb el rostre difuminat i sense revelar la seva identitat. Aquest tipus de postura l’anomenaré proteccionista. Els proteccionistes defensen que més val pecar d’excés de zel a l’hora del tracte que han de rebre els menors a la premsa, que haver de lamentar excessos posteriors. Així doncs, són partidaris de no mostrar cap rostre ni cap nom. El seu objectiu: que cap menor, quan sigui major d’edat, pugui veure com algú li recorda o retreu la seva presència als mitjans en edats primerenques. O encara més, que ell mateix se’n pugui penedir del que va fer o va dir. Segons aquesta tesi proteccionista, cal considerar que una persona menor d’edat no disposa de plenes capacitats de raonament per comprendre si el que fa està bé o no, i ho equiparen amb la responsabilitat penal que és completament diferent en funció de si es posseeix o no la majoria d’edat. D’aquesta manera, no permetrien publicacions com la de La Vanguardia abans esmentada, però tampoc programes aparentment simpàtics com el “No em ratllis!” (TV3, 2006-2008), o espais en programes de caire solidari com “La Marató” (TV3).

Per contra, també es va deixar sentir un corrent més obert a la presència dels menors als mitjans de comunicació. Aquesta postura l’anomenaré benpensant. Segons els benpensants, no es pot ser tan estricte a l’hora de vetar la presència dels menors en els mitjans. Al seu entendre, casos com els de La Vanguardia o La Marató reflecteixen casos reals de la societat que cal donar a conèixer. Són realitats que els mitjans de comunicació no poden amagar. Amb aquesta idea donen suport al periodisme social que pretén sensibilitzar la població perquè sigui conscient del que succeeix al seu voltant i que sovint queda amagat. Respecte a la resta de situacions on els menors poden aparèixer a la premsa, les que s’allunyen de mostrar aquesta realitat sovint oculta, i que es viuen amb un caràcter més simpàtic, la postura benpensant tampoc s’hi mostra en desacord absolut. En aquest cas el seu pensament situa la responsabilitat en els pares o tutors legals dels menors, que són en definitiva qui han de vetllar en primer terme per la seva educació. Finalment, en altres casos tractats a classe com el del nen seguidor del Feyenoord de Rotterdam que imita el gest obscè del seu pare, es mostren partidaris de la publicació de la imatge per l’exemple de mal comportament que cal corregir i que aquesta suposa.  Per tant, consideren que l’ús en positiu que es pot fer de certes imatges de menors, pesa més en la balança que el possible penediment futur de l’implicat.

El relat de l’intens debat que es va produir a classe m’ajuda a intentar esbrinar quina és la meva posició en aquest tema. D’entrada, no coincideixo plenament ni amb la postura proteccionista ni amb la benpensant. Tanmateix, si és necessari decantar-se per alguna d’ambdues, ho faria per la segona. Crec que la protecció dels menors és un deure que tenen els mitjans de comunicació entès com la voluntat d’evitar que pateixin perjudicis per aquesta presència. Per tant, caldrà valorar profundament en cada cas si l’aparició del menor a la premsa pot comportar-li problemes greus. Emperò, també estic d’acord que certes imatges com la del petit aficionat futbolístic holandès són necessàries per afrontar certs debats, com el de la violència en el futbol en aquest cas. I que aquesta necessitat és preponderant al fet que aquest nen pugui sentir-se avergonyit d’aquesta imatge d’aquí a uns quants anys. Sobre els casos de La Vanguardia o La Marató, no tinc cap dubte que sempre és positiu mostrar-los amb dues condicions sine qua non: l’autorització dels pares, i fer-ho amb tota la cura i respecte exigible. Així doncs, sembla que m’allunyo de les tesis paternalistes dels proteccionistes. Però només ho sembla. Hi ha certs casos on sí que trobo necessari adoptar una posició proteccionista i vetllar per una protecció efectiva dels menors. És el cas de programes com el ja esmentat “No em ratllis!” o el més recent “Oik mentns?” (TV3, 2009). Al meu modest parer, aquest tipus de programes són innecessaris perquè no aporten cap valor positiu real a la societat i sí que poden perjudicar la imatge dels menors. Per descomptat que la responsabilitat màxima és dels pares que permeten que els seus fills s’arrisquin a fer el ridícul (i sovint deixar-los també a ells en evidència) a la televisió. Però els mitjans de comunicació han de ser prou responsables per no acollir ni fomentar la mala praxis d’algunes persones majors d’edat que ben sovint tenen una capacitat de raonament inferior a la d’alguns menors.

En definitiva, crec que em puc considerar un benpensant amb matisos. O un proteccionista molt poc protector o… bé, potser m’he fet un embolic amb tantes etiquetes. La veritable qüestió aquí és aconseguir que les poques persones d’aquesta societat que gaudeixen d’un bé tan escàs com el sentit comú, l’utilitzin. És així de senzill, o més ben dit, de complicat.

Text realitzat per encàrrec de l’assignatura “Deontologia i Anàlisi de l’Actualitat” del segon curs del 2n cicle de la Llicenciatura en Periodisme UPF

1 juny 2010

Bombona d’oxigen

Filed under: Esport, Premsa — paugfuster @ 23:27

Aquest trimestre s’està fent molt llarg i pesat. Hi ha massa coses a fer i poc temps per dedicar-hi. El pessimisme pel futur que ens espera s’apodera de tots nosaltres, però com que el professor Carles Pont ens ha prohibit pensar en si trobarem feina o no, deixarem aquesta qüestió de banda.

El fet és que m’he decidit a escriure a causa de certes reflexions personals sorgides després de la classe de Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat d’ahir i, sobretot, de la visita d’aquesta tarda a la redacció d’El Periódico per entrevistar Marcos López per un treball de Taller d’Internet.

A Seminari vam estar parlant sobre la taula rodona oferta per experts fotoperiodistes. Més ben dit, van estar parlant. Jo no vaig intervenir-hi, perquè sentint-ho molt, a mi em va avorrir tot el que explicaven. Tinc un gran respecte per la seva tasca cobrint informativament tragèdies bèl·liques arreu del món. Valoro moltíssim la seva valentia i crec que fan una gran aportació no només periodística sinó també humana. Però els seus debats, les seves batalletes i les seves discussions, per norma general, no em desperten gaire interès. I no ho fan perquè no m’atreu ni gens ni mica treballar periodísticament en aquest tipus de qüestions. Sí, ja sé que això no es pot dir, que deu ser que no tinc fusta de periodista i que em falta vocació. Mea culpa, mea culpa, mea culpa.

I quan ja transitava cap a l’abisme, quan em veia abandonant els estudis de Periodisme, oblidant per sempre piràmides invertides, espirals del silenci o interaccionismes simbòlics (ah no, que això últim no he arribat a saber-ho mai), va i aquesta tarda aterro a la redacció d’El Periódico amb el gran Daniel Aguilà. Ens trobem amb Marcos López, ens ensenya la redacció, ens presenta el cap de la secció d’esports i ens concedeix una entrevista que ens ha deixat fascinats i marxant d’allà encisats i somrient com dos babaus. En uns quants minuts ens ha confirmat el que pensàvem: el periodisme esportiu ens apassiona. N’hi ha que diran que és un oxímoron, que no és tan digne com Internacional o Política. Però no és veritat. Es pot fer a través de l’esport periodisme seriós, vocacional, íntegre. Sembla difícil llegint el que explica Enric Rodon, però exemples com el que ens ha ofert avui en Marcos López ens donen esperança. És una bombona d’oxigen.

PD: I que consti que voler dedicar-se al periodisme esportiu no vol dir que no et pugui interessar la política o la història, com queda palès en el nostre cas (i el nostre historial acadèmic).

28 maig 2010

Disculpin les molèsties

Filed under: Televisió — paugfuster @ 12:44

Un dijous més TV3 va emetre ahir “Disculpin les molèsties”. I un cop més me’l vaig perdre. Una autèntica llàstima perquè sembla molt interessant per a l’anàlisi dels mitjans de comunicació (especialment la televisió), i per a la reflexió al voltant dels seus efectes. Aquesta entrada, doncs, tan sols té un motiu: lamentar haver-me perdut aquesta proposta de la televisió catalana, interessant com ens té acostumats el departament de Nous Formats.

Als creadors de “Disculpin les molèsties”, doncs això, que disculpin les molèsties. M’hagués agradat poder-lo veure.

26 maig 2010

Indignats

Filed under: Esport, Política — paugfuster @ 10:46

El futbol català té un problema d’encaix a la lliga espanyola. La UE Sant Andreu es va quedar a un gol d’aconseguir l’ascens a 2a Divisió A. Va fer el més difícil, igualar l’eliminatòria en camp contrari, però la tanda de penals va ser cruel amb un equip que ho havia fet tot per tornar a la divisió de plata 33 anys després. El futbol espanyol, un cop més, ha estat injust amb l’equip català. El desencert de cara a porta dels quadribarrats, però sobretot els errors dels col·legiats balears i asturians, han permès que qui a hores d’ara encara celebri l’ascens sigui l’afició de Ponferrada. Tanta lluita per acabar com sempre, amb cara de ximple i un sentiment: indignació.

Els aficionats andreuencs clamen al cel després que l’únic gol dels lleonesos en l’eliminatòria es produís en evident fora de joc, mentre que a ells els anul·laren a El Toralín un gol absolutament legal que d’haver estat concedit hauria engalanat la Plaça Orfila de festejos i celebracions. Ara bé, l’únic cert és que els jugadors de Natxo González han d’aprofitar la repesca per superar dues eliminatòries que, ara sí, els portin a disputar la Liga Adelante. Les lamentacions ja no serveixen de res, i tot i l’emprenyament que ara mateix porten a sobre, segur que el pròxim cap de setmana continuaran animant els seus contra la Universidad de Las Palmas, com ha de ser.

Tampoc estan contents a L’Hospitalet, que va perdre l’ascens a 2a B a causa d’un gol del filial del Rayo Vallecano quan passaven set minuts del temps reglamentari. Els riberencs també lamenten l’actuació d’un àrbitre balear, i el futbol català viu un final de temporada més en l’estupefacció per les circumstàncies estranyes que envolten els seus equips quan han de disputar un play-off d’ascens. Es tracta d’un sistema injust, que obliga a jugar-se la feina de tota una temporada en dos o quatre partits on qualsevol detall deixa amb la mel als llavis un equip i tots els seus seguidors. I pels equips catalans ja és un costum que aquests petits detalls, casualment sempre en sentit negatiu, siguin els arbitratges. El president de la Federació Catalana, Jordi Casals, deia a TV3 que els clubs catalans acostumen a “tenir mala sort” amb els arbitratges en els play-offs. L’eufemisme pot ser encertat, però resulta molt feixuc viure cada any les mateixes experiències. Els seguidors del futbol català recordaran l’ascens que el Sant Andreu va perdre a Lugo l’any 1992 amb el famós i infame arbitratge de Japón Sevilla. Exemples, però, se’n troben cada any. La temporada passada el Sabadell va caure davant del Real Unión d’Irún amb polèmica per un “gol fantasma”.

Tothom pot entendre que l’arbitratge és una de les feines més complicades que hi ha. Prendre decisions vitals en dècimes de segon, sense la possibilitat de veure repeticions de les accions conflictives, i massa sovint amb un excés de nervis i pressió per part de jugadors, tècnics i públic. Però hi ha accions que defugen tota lògica, i quan es repeteixen de manera sistemàtica conviden a ser malpensat i a prendre mesures. D’entrada, mesures amb l’exigència arbitral als diferents comitès espanyols. Mentre que el català ofereix altes garanties, a Espanya les qualitats que fan falta per ascendir són l’amiguisme i l’art de saber fer la pilota. Els clubs catalans necessiten com el pa que mengen que el president Casals, a banda de lamentar males fortunes, exerceixi la pressió que li pertoca en el si de la Federació Espanyola. Tot i que, ben mirat, qui té ganes de continuar barallant-se amb els poders fàctics espanyols? En l’esport, igual que en la resta d’àmbits de la societat, els catalans paguen els plats trencats de pors i prejudicis. O es crea una lliga catalana (política i esportiva) o continuarem com sempre, cornuts i pagant el beure.

(Columna realitzada per a l’assignatura de Redacció Periodística amb opinions exagerades per fer feliç el professor)

20 maig 2010

Al servei de l’empresa?

Filed under: Televisió — paugfuster @ 19:17

8TV ha sorprès els últims dies anunciant un nou programa de televisió, “Veu i vot”, que tractarà les eleccions a la presidència del FC Barcelona de la mà de Joan Maria Pou, Raül Llimós i Jordi Costa. És divertit observar que on més ressò s’ha fet de l’estrena és a La Vanguardia i Mundo Deportivo, tots dos també del Grup Godó (visca l’autoreferència!). I deia que ha sorprès perquè es tracta d’un canal on el format “programa” és bastant absent. De fet, segons la seva pàgina web, amb aquesta estrena ja en tenen dos. L’altre és el magnífic “Arucitys”, del qual haurem de fer una entrada a part algun dia.

D’on surt “Veu i vot”? Doncs d’intentar traslladar l’èxit que tenen a la ràdio els seus conductors (RAC1: Tu diràs, Primer Toc, El Barça juga a RAC1) a una televisió que malgrat autoanomenar-se “la privada de Catalunya”, el cert és que es troba bastant ignorada. El Grup Godó, propietari dels dos mitjans, pot intentar buscar per aquí una mica de quota de pantalla. No podem obviar que l’èxit de RAC1 és inversament proporcional al seguiment de 8TV. Seria interessant conèixer d’on ve la idea original del programa, si dels periodistes o del mateix grup de comunicació que els convida a posar-se al seu servei.

Aquest programa, però, també ens permetrà veure com es mouen en format televisiu uns periodistes eminentment de ràdio. Serà interessant comprovar com se’n surten, sobretot Llimós i Costa, ja que Joan Maria Pou ja ha demostrat que la tele no li va gran a “El Club” (TV3) i anteriorment a “Drim Tim Tin” (Canal Barça). Ho seguirem i en parlarem a “La premsa és meva”. De moment, donem un vot de confiança a “Veu i vot” (i valgui el rodolí i la redundància).

Us deixo l’espot promocional.

14 maig 2010

El 9 i l’art de titular

Filed under: Premsa — paugfuster @ 13:02

Alguns potser diran que visc dins d’un oxímoron, però cada matí m’agrada repassar les portades dels diaris esportius. Marca, As, Mundo Deportivo i Sport no em sorprenen mai. Porten tants anys fent el mateix i d’una forma tan tòpica que poques vegades publiquen una portada que cridi l’atenció més enllà d’alguna barbaritat que puguin dir. Per contra, El 9 Esportiu m’il·lusiona cada matí per la capacitat de trobar un titular interessant, però sobretot treballat. Per tasques com les d’El 9 és pel que m’apassiona el periodisme esportiu.

El gènere ens té acostumats a caure en tòpics fàcils i recurrents. El mèrit d’El 9, doncs, és trobar la fórmula que permet l’originalitat en cada titular. I a més a més, en llengua catalana. És habitual trobar frases fetes, jocs de paraules de bon nivell i mots que no són freqüents en el periodisme esportiu en els seus titulars. Exemples? Posem-ne alguns escollits a l’atzar. Bé, a l’atzar no. Escollits a consciència. Són els dels partits de futbol de 2a Divisió B. Mentre els altres dos diaris catalans amb prou feines se’n fan ressò, des d’El 9 cada dilluns podem trobar una crònica prou àmplia de cadascun dels partits dels equips catalans, fet que suma encara més mèrit en la seva feina. Però anàvem pels titulars. El 22 de març, després de l’empat a 2 entre Espanyol B i Badalona titulaven “Tres minuts canvien els rostres de dos equips”. Una setmana més tard, i després que el filial perico aconseguís treure un punt del Miniestadi, el titular era “Un derbi insuls i sense suc”. No vull avorrir, però posarem algun exemple més, en aquest cas del 19 d’abril, on “El filial desendolla el Lleida” (per la victòria 2-0 del Barcelona Atlètic sobre els de la Terra Ferma) i “El Badalona surt airós de tota crema” després que els escapulats es desfessin del Terrassa també per 2-0. I la cirereta del pastís. “Ja el toquen amb els dits” era el titular de la victòria del Sant Andreu per 1-0 sobre el filial de l’Espanyol que gairebé els garantia ser campions.

M’agrada que El 9 Esportiu presti atenció al futbol modest, com ha quedat clar, però especialment em satisfà que ho faci amb qualitat. S’agraeix que els seus periodistes vagin més enllà, no es quedin amb el titular fàcil i sempre facin un gir més a la rosca. La seva aportació en aquest aspecte és vital per a un gènere que pateix el descrèdit de la professió. Un descrèdit que alguns es guanyen a pols i que d’altres, com veiem, lluiten per desfer.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per acabar, un parell de portades. La d’avui sobre les declaracions de Cesc Fàbregas assegurant que només deixaria l’Arsenal per jugar al Barça. Mentre la competència en castellà es limita a reproduir les paraules literals, El 9 amb dues paraules i una coma ho resol a la perfecció. I perquè no sigui dit que només els alabo, la de dilluns passat que no em va acabar de convèncer. Titular “NYBA” per la victòria del Regal FC Barcelona a l’Eurolliga contrarrestant l’habitual “ÑBA” dels diaris espanyols està una mica agafat pels pèls. Sigui com sigui, també cal dir que s’agraeix l’esforç imaginatiu més enllà de l’original “Campeones” de Mundo Deportivo i Sport.

12 maig 2010

La dignitat periodística

Filed under: Premsa, Televisió — paugfuster @ 23:13

Un cop comprovat que s’aprenen poques coses cursant la carrera de Periodisme en comparació amb l’exagerada dedicació que comporta, un dels al·licients que queden és el de poder debatre temes d’interès amb els companys. Com que la joventut és atrevida campen les tesis que defensen l’ideal d’un periodisme lliure, objectiu, digne i compromès. Vaja, que és senzill escoltar com es repeteixen tòpics i clixés preestablerts, i es cau en la posició fàcil de banalitzar certs àmbits del periodisme deixant-los en un segon nivell, o fins i tot negant que siguin periodisme. Dos exemples clars de periodisme defenestrat: l’esportiu i el del cor.

Tot això em venia al cap quan un dia d’aquests, comentant la tornada de “Casal Rock” a la graella de TV3, el gran Rubén Cabús va gosar dir que “veure Sálvame és més digne que veure Casal Rock”. En acabar la frase es va fer el silenci. Sacrilegi. Heretgia. Com gosa dir una cosa així. Perquè, esclar, “Sálvame” és brossa televisiva i “Casal Rock” és un espai bonic, tendre i encoixinat on la gent gran gaudeix descobrint experiències impensables a la seva edat. Doncs bé, he de dir que estic d’acord amb en Rubén, i ho estic perquè comprenc el significat de les seves paraules (o això crec, sinó és així prego que em corregeixi).

El que suposo que en Rubén vol dir és que “Casal Rock” el que provoca realment és llàstima per veure com es juga amb gent d’edat avançada i se’ls deixa fer el ridícul en prime time. Com deia en David Asparó, “què serà el següent? Un reality de nens fent mitja?”. Per contra, “Sálvame” agradarà més o menys el seu contingut, però és una fórmula televisiva innovadora que ha trencat motlles i suposa un punt d’inflexió per la televisió del futur. És probable fins i tot que en el futur es recordi la tasca de Jorge Javier Vázquez com un referent de la nova manera d’entretenir l’espectador.

Resumint, sóc dels que defensa que cal anar més enllà a l’hora de valorar les diferents vessants del periodisme. La premsa del cor no m’interessa ni gens ni mica, però tampoc estic d’acord en el seu desprestigi sistemàtic. Al capdavall, també busquen històries i les expliquen i relaten. Segurament ho fan sobre temes menys transcendentals que d’altres, però no per això menys dignes.

3 maig 2010

Hi ha hagut triplet o no?

Filed under: Premsa — paugfuster @ 20:24

Avui a classe el professor Carles Pont ens ha obsequiat amb una interessant mostra de portades de diaris esportius del maig del 2006, quan el FC Barcelona va guanyar la seva segona Lliga de Campions. Ho ha fet per mostrar-nos com es polititza l’esport des dels mitjans de comunicació, i com els que més critiquen aquesta associació són els que més la practiquen. Això m’ha fet pensar en un exemple d’avui mateix sobre els resultats del Gran Premi d’Espanya de Motociclisme celebrat a Jerez.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com espero que es pugui apreciar en les portades de tots aquests diaris catalans (dic que ho espero perquè la meva habilitat per la informàtica escasseja de forma alarmant i potser no me’n surto), no tots valoren de la mateixa manera les victòries de Pol Espargaró, Toni Elias i Jorge Lorenzo en les tres distintes cilindrades. Parafrasejant Astèrix, tots els diaris parlen de triplet. Tots? No, hi ha un petit poble que es diu El 9 Esportiu que resisteix i resisteix. No s’exalten amb el “triplet espanyol”, sinó que lamenten que “Lorenzo impedeix el triplet”.

Aquest petit exercici permet corroborar la diferent visió d’un diari com El 9 Esportiu (ja sigui dins d’El Punt o dins l’Avui), de la que té La Vanguardia (i el seu germà esportiu, Mundo Deportivo) o El Periódico, malgrat que tots quatre siguin diaris catalans, fets i pensats des de Catalunya. Quan es parla de “triplet espanyol” s’assumeix la idea inequívoca d’assimilar Catalunya a Espanya. I quan El 9 Esportiu lamenta l’absència de triplet, també embolcalla l’esport de política, però en aquest cas des d’una vessant catalanista que exclou Espanya.

Però l’objectiu de tota aquesta divagació no és ni criticar els que celebren un triplet ni els que lamenten la seva absència. El que pretenc fer notar és que l’esport també és política, malgrat el que es digui. La política és una característica intrínseca de l’esport, i els mitjans tan sols ho reflecteixen, sigui quina sigui la seva bandera. O és que no és política una competició entre seleccions, per exemple? Si l’esport no estigués polititzat, no competirien països, competirien calbs contra melenuts, o solters contra casats.

L’esport i la política van de la mà, i els mitjans que ho critiquen farien bé de deixar-se de discursos falsos que només amaguen la seva por a algun canvi en l’status quo espanyol. No per res, tan sols per evitar que facin el ridícul quan crucifiquin un pobre agosarat, com ara jo, que barrejant esport i política (com ha de ser) vol veure algun dia el seu país competir internacionalment de forma oficial.

30 abril 2010

La “Veu” ja té cara

Filed under: Ràdio, Televisió — paugfuster @ 13:24

A les aules de Periodisme sovint es parla del concepte “Star System del Periodisme Català”. Aquest vol fer referència a tots aquells professionals que s’han fet un nom i consten en l’imaginari col·lectiu del país. Joaquim Maria Puyal, Josep Cuní, Antoni Bassas, Jordi Basté… la llista podria augmentar, però avui vull parlar del que per mi, és l’últim nom a entrar en aquest club selecte: Òscar Dalmau.

I ho vull fer perquè d’un temps ençà se li acumula la feina. Per això crec que ja ha entrat en aquest star system, tot i que potser alguns pensaran que està de moda i prou. El cas és que tot i portar temps treballant (un servidor el descobrí en el “Problemes Domèstics” de Manel Fuentes (RAC 1 2000-2004)), s’havia amagat prou bé darrere la seva peculiar veu, que amenitzava i de quina manera els divertits “Caçadors de bolets” (TV3). Ara bé, durant la present temporada s’ha destapat.

Sense anar més lluny va presentar amb Lídia Heredia i Roger de Gràcia la gala “Nit 10”, que engegava la present temporada de la televisió pública del país. A “Caçadors de bolets” va deixar d’amagar-se i començà a treure esporàdicament el cap per pantalla. I és més, li han posat programa propi: “El Gran Dictat”. Amb el seu aspecte singular, de cabells llargs, barba espessa i maxiulleres; i una ironia fina que enganxa l’espectador, ha aconseguit fer atractiu un programa sobre ortografia catalana. Qui ho havia de dir!

Se’l veu còmode en el format del concurs, que s’ha consolidat els vespres dels caps de setmana. Un programa enginyós, divertit, útil i que deu molt al savoir faire del seu presentador. Un Òscar Dalmau que també ens fa riure els migdies amb el seu inseparable Òscar Andreu (“La Competència”, RAC 1), on interactuen a la perfecció per conduir un programa radiofònic hilarant on les rialles estan garantides. Per si això fos poc, també és guionista de “Polònia” i “Crackòvia” (TV3),  i se’l pot llegir de tant en tant a l’AVUI. D’on treu el temps per arribar amb qualitat a tot arreu és una incògnita, però s’agraeix el seu segell en totes aquestes propostes televisives i radiofòniques. Llarga vida a Òscar Dalmau!

Older Posts »

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.